logodreta

Vicenç Rosselló (professor honorari i geògraf): “L’únic sostenible és el creixement zero”

VALENCIA 4 2 15 ENTREVISTA A VICENÇ ROSSELLOFOTO MIGUEL LORENZO

Vicenç Rosselló és catedràtic de Geografia Física a la Universitat de València des del 1969. A la institució acadèmica també ha sigut vicerector d’Extensió Universitària i d’Estudiants, entre els anys 1981 i 1984. Foto: Miguel Lorenzo

 REDACCIÓ. Vicenç Maria Rosselló i Verger (Palma, 1931) és professor honorari a la Universitat de València. Ha sigut un dels principals impulsors dels estudis de Geografia Física a l’Estat espanyol. Al llarg dels més de quaranta anys que ha impartit classes a la Universitat ha format una generació de geògrafs valencians, alguns dels quals han tingut un paper rellevant en la societat civil, l’economia o la política, i molts altres han estés el coneixement del medi físic en instituts i altres universitats. Té al voltant de tres-centes cinquanta publicacions i ha dirigit més de quaranta tesis doctorals. Hui, als seus huitanta-tres anys, investiga l’urbanisme medieval al País Valencià durant els segles xiii-xiv.

Catedràtic de Geografia Física a la Universitat de València des del 1969, a la institució acadèmica ha sigut vicerector d’Extensió Universitària i d’Estudiants (1981-1984); vicedegà i degà (1975-1976) de la seua facultat, aleshores de Filosofia i Lletres; director de la Cartoteca de la Universitat de València i director del Servei de Publicacions (1979-1984). Vicenç Rosselló també ha sigut conseller de la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València, vocal del Consell Superior Geogràfic i director de l’Institut de Geografia. Igualment, ha sigut catedràtic de la Universitat de Múrcia. Entre altres, ha rebut premis com ara el Lluís Guarner de la Generalitat Valenciana (2003); el Premi Jaume I de l’Institut d’Estudis Catalans; i el Premi Cerdà Reig de la Diputació de València. Entre les seues obres publicades, ell mateix destaca Cinquanta-cinc ciutats valencianes, Geografia del País Valencià i L’Albufera de València.

Vicenç Rosselló, en el seu despatx de la Facultat de Geografia i Història. Foto: Miguel Lorenzo

Vicenç Rosselló, en el seu despatx de la Facultat de Geografia i Història. Foto: Miguel Lorenzo

En aquesta entrevista, Vicenç Maria Rosselló i Verger analitza la seua trajectòria científica i docent, explica la seua visió de la geografia com un saber integral que integra coneixements de geografia física i humana, opina sobre alguns temes d’actualitat com ara l’ocupació del litoral i el paisatge agrari proper a la ciutat de València, i expressa quin és el seu vincle amb la Universitat.

“El litoral català, del qual no es parla, està molt més destrossat que el de les Illes, molt més que el valencià, llevat de l’extrem sud”

 “L’horta valenciana no hi ha cap autoritat que se la crega”

–Vicenç Rosselló ha investigat en cartografia històrica, estudis del litoral (relleu, marjals i albuferes), toponímia i estudis sobre ciutats valencianes, entre altres. En què treballa ara mateix?

–Em trobeu sobre la taula documents de les referències històriques i geogràfiques a l’urbanisme medieval al País Valencià. Hi ha una sèrie de poblacions ben conegudes, viles els diuen, perquè no eren ciutats, que tenien un pla urbà més o menys geomètric, moltes vegades quadriculat, i que se solien citar en els llibres de manera molt incidental. L’any 1987 vaig publicar Viles planificades al País Valencià, que va ser un treball de circumstància, de poques pàgines, on se citaven aquelles poblacions més clares des del punt de vista del plànol urbà. Quan ho he représ, m’he adonat que no sols hi havia eixes deu o dotze viles planificades, sinó trenta o quaranta. I estic fent-ne una recopilació de dades. Si tenen un model de mides, de disposició, de tancaments, de relació amb el medi físic o el relleu. És una àrea de la qual no s’ha fet res i en la qual, hui en dia, podem disposar, per al cadastre urbà, d’informació sobre totes les viles.

 

–I quines conclusions provisionals trau d’aquests estudis?

–Hi ha algunes viles paradigmàtiques pel que fa a la planificació, enfront del model anterior, l’islàmic o andalusí, com es diu ara, que no és planificat. Sobre el model de vila, en els segles xiii i xiv, s’ha teoritzat molt a partir de fra Eiximenis, qui diu que la ciutat ha d’estar ben distribuïda, orientada. Trobem casos com Almenara que encara conserva part de la muralla, i totes les illetes de cases, absolutament quadrades. El cas de Nules potser que tinga certa relació amb la Pobla Nova de Nules, respecte a l’anterior Nules. També Vila-real, que no és lleugerament perpendicular, la qual cosa vol dir que els planificadors se sotmeteren a la planificació de l’horta abans que a la ciutat. N’hi ha moltes més, però no tan clares com aquestes.

Com va començar la relació de Vicenç Rosselló amb la geografia?

–Jo quan vaig vindre a València ja venia disposat a fer Geografia. La meua carrera la vaig fer una mica irregularment, ja que no tenia disponibilitat de viure en una ciutat universitària. Primer vaig començar a fer Ciències Naturals a Barcelona, vaig aprovar el primer curs, però necessitava treballar. Després vaig fer de mestre uns quants anys, cinc o sis, i venia a examinar-me ací. El pas de Ciències Naturals a Humanitats el vaig fer conscientment. Se’m van posar molts impediments, perquè això implicava una especialització, però finalment se’m va acceptar. D’altra banda, mon pare era mestre i tenia afició a la geologia. Per això vaig heretar l’estima pel territori de Mallorca. Ell havia estat en contacte amb grans geòlegs professionals del moment.

–Vosté ha conegut els mètodes, mitjans i recursos d’investigació dels anys seixanta, i coneix els actuals. Com han evolucionat?

–El primer llibre en anglés que va entrar en aquesta biblioteca de la Facultat de Geografia el vaig comprar jo. El primer. La pobresa, la misèria bibliogràfica que teníem en els anys cinquanta i seixanta era impressionant. No es pot contar. El llibre el recorde perfectament, era sobre els canvis al litoral. No es podien comprar llibres, no podíem subscriure’ns a revistes estrangeres, ens movíem en un ambient de misèria. Era un moment on treies les coses d’on podies. Pensa que la geografia espanyola va nàixer en els anys cinquanta.

L’urbanisme medieval al País Valencià durant els segles xiii i xiv és l’objecte d’estudi actual del professor Rosselló. Foto: Miguel Lorenzo

L’urbanisme medieval al País Valencià durant els segles xiii i xiv és l’objecte d’estudi actual del professor Rosselló. Foto: Miguel Lorenzo

Aquesta escassesa de mitjans, limitava els resultats de la investigació?

–Treballaves en allò que podies. No hi havia mitjans. Vosté no es pot imaginar el que significava una fotocòpia, que s’havia de revelar. Qüestions com ara obtindre còpies de mapes, possibles fotografies, o ampliar fotografies eren molt més complicades. La primera foto aèria que vaig tindre per a la meua tesi me la van portar dos soldats en mosquetó a casa, i em van fer firmar un paper dient que no en faria cap ús diferent a la tesi ni la comunicaria a l’estranger. La primera fotografia aèria la vaig tindre jo. La documentació històrica depenia de savis locals que hagueren fet algun tipus de treball. Si estava publicada, la consultaves; si no, t’havies de posar en els arxius. Per exemple, jo vaig traure la informació demogràfica sumant la població dels llibres parroquials des del segle xvi fins el 1950. No obstant, la tècnica de treball intel·lectual no estava vedada. Sabíem com s’havien de fer les coses. La informació que tenim ara, en aquesta màquina diabòlica [ordinador], és moltíssima: el que teníem però multiplicat per deu mil. Per contra, diria que hui per exemple en la investigació s’oblida una part de la bibliografia. Si vosté mira un treball dels actuals investigadors, no posen bibliografia anterior a l’any 2000.

“El primer llibre en anglés que va entrar en aquesta biblioteca de la Facultat de Geografia el vaig comprar jo. La pobresa, la misèria bibliogràfica que teníem en els anys cinquanta i seixanta era impressionant”

 “La Universitat de València per a mi ho ha sigut tot”

–Què és per a vosté la geografia?

–Jo sóc encara defensor de la geografia integral, total. La geografia és la ciència que es dedica a establir ponts, relacions, interrelacions, connexions, interdependències. Això no és geografia física ni humana, és tota. Depenem de nexes, connexions. M’he dedicat a eixa idea de la geografia. Hui en dia no s’estila, això. Hi ha geògrafs humans que presumeixen de no saber geografia física. Viceversa no tant, però també n’hi ha. La superespecialització desfà la idea global de la geografia.

Els temes que vosté ha investigat, com s’ha comentat, són molt variats. Què ha fet o provocat que canviara a temes aparentment tan diferents?

–La meua dedicació ha tingut dues vessants: allò que t’agrada fer i allò que tens obligació de fer, que no és exactament el mateix. Vaig trobar que la geografia física no existia a Espanya. La primera tesi doctoral es fa l’any 1975, la fa López Bermúdez. Jo tenia un cert fonament perquè havia començat Ciències Naturals, i em vaig obligar a fundar la Geografia Física a Espanya. Ho vaig fer només perquè m’agradava.

Vista de la ciutat de València des del despatx de Vicenç Rosselló. Foto: Miguel Lorenzo

Vista de la ciutat de València des del despatx de Vicenç Rosselló. Foto: Miguel Lorenzo

–Quina és l’àrea de coneixement que més li apassiona? Per què?

–La geomorfologia litoral. La tercera part dels meus treballs és sobre aquesta geografia. El litoral és un món molt atractiu des de molts punts de vista. Intervenen, en allò que en diem geografia, interferències, la litosfera (la terra), la hidrosfera (la mar), l’atmosfera i la biosfera. En la línia de contacte entre totes elles és on més canvis es poden apreciar a curt termini; ací en dies, hores, poden haver-hi grans canvis. En el relleu físic els canvis tarden segles a apreciar-se. En la geomorfologia litoral també hi ha la intervenció de la biomassa. Les albuferes produeixen la quantitat major de biomassa del món. Els arrossars tenen la productivitat més alta del món, per metre o pam quadrat. Aigua dolça, aigua salada, oratge…

–Hui el medi ambient, l’entorn, el paisatge, la natura… tenen una percepció cada vegada més positiva. Cap a on camina la geografia? Quin tipus d’estudis?

–La geografia ha tendit a especialitzar-se. És enorme i és impossible dominar-la. Les ciències avancen no per la punta, sinó pels flancs. Jo he fet la tesi sobre Geografia Global, però després he anat especialitzant-me, ja que he dirigit tesis molt variades. Sobre l’aplicació de la geografia, la ciència bàsica no dóna diners, els gasta. L’aplicada sí que en dóna, però sense la bàsica no hi ha aplicada. La geografia potser camina cap als estudis d’ordenació del territori. Quasi tots els departaments es diuen ara de Geografia i Ordenació del Territori. Ací es va optar per Geografia i Medi Ambient, per allò que la geografia física estiguera present. Realment, no sé si la geografia té una transcendència real en la societat, però per exemple a Andalusia l’ordenació del territori la fan els geògrafs, a Rússia els geògrafs feien huit anys de carrera i els dos anys últims anaven a l’altra part del domini soviètic per a dos anys de treball concret d’ordenació del territori. El geògraf té una destinació directa en ordenació del territori, estudis del paisatge, evolució urbana, docència…

–Vosté ha investigat el litoral i els paisatges agraris de Mallorca i el País Valencià. Els últims cinquanta anys l’acció humana sobre el litoral valencià i mallorquí ha modificat notablement el territori. Per què?

–Desgraciadament, el mecanisme d’ocupació del territori funciona amb uns paràmetres absolutament desballestats. Només es busca la rendibilitat a termini immediat, i no es pensa que el dia de demà no hi haurà territori. Això és general al litoral espanyol. També he de dir que no tota la culpa la té la balearització. El litoral català, del qual no es parla, està molt més destrossat que el de les Illes, molt més que el valencià, llevat de l’extrem sud. Cal dir que només es pensa en la immediatesa del benefici. Per exemple, un senyor que té una casa en la línia de costa gaudeix d’uns beneficis molt grans. La Devesa del Saler, per exemple. Casetes en primera línia, on es prohibeix edificar més, i darrere un parc natural. Se’ls ha regalat el litoral. Eixes vivendes s’haurien d’haver destruït.

VALENCIA 4 2 15 ENTREVISTA A VICENÇ ROSSELLOFOTO MIGUEL LORENZO

Aquesta urbanització continuarà?

–Pense que hauríem de reservar zones determinades: parcs naturals, zones protegides, i fer que la gent estiguera conscienciada que són àrees protegides. Però inclús cada dia més els parcs naturals tenen noves concessions, com el cas de l’Albufera.

L’agricultura ha perdut la partida enfront dels beneficis de la urbanització en l’entorn de la ciutat de València o les ciutats mediterrànies?

–L’horta valenciana no hi ha cap autoritat que se la crega. Només interessa per a la foto i poc més. Els mateixos llauradors, incús alguns propietaris, tampoc no se la creuen. L’horta és un mite, és una força contra la natura. També l’Albufera és un artifici, no és natural. L’horta té uns fonaments, òbviament, i ha estat un estil de vida i una manera de traure profit de la terra, i una tradició, i té un imaginari incommensurable. Ara bé, pot desaparéixer, clar. En altres ciutats del món la seua horta ha desaparegut en molt poc de temps. Ací les séquies, el Tribunal de les Aigües, tot és una comèdia per als turistes. Si algunes séquies ja no reguen. Han viscut durant molt de temps de les escorrialles de la ciutat, és a dir, han servit de clavegueres, i l’ajuntament els pagava uns impostos perquè funcionaren, etcètera. Desgraciadament, l’agricultura no té protecció. El contrasentit del capitalisme és que l’agricultura no puga ser rendible. Tota, la latifundista i la minifundista. Els tècnics en ordenació del territori poden fer, però poc, a banda de predicar, ja que els que tenen els ressorts són els capitalistes, especuladors polítics que no creuen en l’horta. Pot servir d’exemple que fa uns anys cent vint-i-cinc mil persones firmaren la Iniciativa Legislativa Popular per l’Horta, i el tema ni es va tractar a les Corts Valencianes. Després diuen: oh, l’horta de València!, i l’enalteixen. Però en el fons la ignoren.

“Si estic en plenes facultats mentals, que ara ja no són tan plenes, la memòria em falla més de dues vegades, treballaré ací fins el final”

 “En geografia encara tinc un tema entre cella i cella que són les cales mallorquines, i que si puc acabaré”

 

Com eren el País Valencià i la Mallorca que vosté va conéixer fa més de cinquanta anys? Eren millors o pitjors que hui?

–Cada vegada que vaig a Mallorca me’n porte un disgust. Vaig dues o tres vegades a l’any, i cada vegada trobe un desastre més. També sempre trobes coses positives. La sensibilitat d’un grup de la societat, que també es produeix ací, ha aconseguit que els pobles conserven la seua idiosincràsia, que en molts pobles no es facen autèntics desastres. A principis, cap als anys trenta, alguns pintors, estrangers… començaren i aquest fenomen s’ha propagat. Desastres ara ja no se’n fan als pobles, però veus que alguns pobles s’han duplicat, s’han triplicat…, però a les perifèries. Des del punt de vista de l’agricultura, pitjor que ací. Allà està totalment descuidada. Quan jo era xiquet no es veia una herba als camps. Ara hi ha camins per on no es pot passar. Això que diuen la sostenibilitat és un altre dels mites. L’únic sostenible és el creixement zero. En economia ens fan creure que si no creixes el set, el huit, el deu per cent no tens cap competitivitat. La natura l’hauríem de deixar en el seu lloc, hauríem d’assolar molts edificis ja construïts… i és impossible.

Però hi ha un interior buit, en oposició a un litoral massificat.

–En el cas del País Valencià la dualitat és molt més pronunciada que a les Illes. Allà, a l’interior el fenomen del turisme, els estrangers que s’assenten als pobles de l’interior, ha fet molt. Inclús alguns pobles tenen més habitants. Ací al País Valencià la dualitat és històrica i antiga. Sempre el País Valencià ha estat molt més habitat prop del litoral (no al litoral) que no a l’interior. El nivell de vida a les zones interiors era molt baix: el fred, l’altura, l’aïllament. Molta gent moria sense haver vist la mar.

Un moment de l’entrevista amb el professor honorari Vicenç Rosselló. Foto: Miguel Lorenzo

Un moment de l’entrevista amb el professor honorari Vicenç Rosselló. Foto: Miguel Lorenzo

Durant molts anys vosté ha format professors i professores de Geografia i Història en aquesta casa, persones que hui estenen el coneixement del territori. Què és el més positiu d’aquest temps? Quines coses canviaria?

–Ací es va produir un fenomen una mica curiós. Cap als anys huitanta i noranta la geografia va assolir un prestigi per unes raons que no són científiques. Molta gent es matriculava en Lletres. Acabava en geografia després dels cursos comuns perquè ací eren molt més exigents. Suspeníem molta més gent i això feia que ací acabaren els bons. Jo no he fet mai apostolat. El proselitisme m’ha repugnat. Els que venien ho feien perquè volien, estaven seleccionats, però ja estaven ací perquè volien. Els catedràtics d’institut valencians es van fer els amos de tota Espanya i treien les oposicions per la geografia, ja que una tercera part dels temes eren de geografia, i els altres no en tenien ni idea. En qüestió de tesis doctorals mai en la vida no he imposat un tema, la qual cosa m’ha obligat a dirigir les coses més disperses que es puguen imaginar, perquè sempre he respectat la idea que tenia l’estudiant que venia. Sempre podies aportar i ajudar a definir la idea. En alguns casos havia de mirar la bibliografia i estudiar-me-la perquè no en tenia ni idea. A més, mai no he sigut partidari de les grans lleialtats. Tinc companys que exigeixen una lleialtat total. He tingut gent de tots els tipus: des de l’extrema dreta fins l’anarquisme. I en qüestions nacionalistes, on no crec que ningú dubte de les meues conviccions. Un dels demèrits és que he sigut un tastaolletes, aprendiz de todo, pero oficial de nada; a més, he hagut d’anar a tapar molts forats.

Deu tindre algun handicap…

–En la meua docència tinc un handicap: he estat molt poc comunicatiu. A mi em tenien por. No he tingut problemes, ni insubordinacions… No sé si això era una muralla que jo em feia. He estat molt magistral en les classes, amb poc diàleg en general. No sé si per defecte meu o dels alumnes. No funcionava el diàleg en les meues classes.

Vosté és docent i investigador. Ara ja no imparteix docència. Què li diria hui a un estudiant del Grau de Geografia i Medi Ambient? Què aporta la geografia a la societat? Per què és important aquest coneixement?

–Els geògrafs, allà on han tingut alguna mena de transcendència pública, que en tenen, han aportat sobretot molt de sentit comú, que és una cosa que cal. També han fet que una gran generació de gent haja pogut aprendre sobre el seu entorn. Ací abans del professor López López la geografia no existia. No per mèrit meu, ací han vingut moltes generacions de geògrafs que han remogut la societat, d’una o altra manera, hi ha hagut consellers, directors generals, el senderisme, l’excursionisme… Des del punt de vista del coneixement general, el País Valencià era una terra ignota en geografia. No se sabia res d’ací que no fóra l’Albufera, i això ha canviat moltíssim, i en aquest sentit em sent satisfet. En qualsevol cas, si no ho haguera fet jo ho hauria fet un altre.

La Universitat de València ha sigut la seua casa durant més de quaranta anys de docència i investigació. Té huitanta-tres anys. Què farà quan deixe la investigació ací? Té idea de continuar? Sobre quins temes?

–Quan em feren professor honorari vaig rebre un ofici com que m’havien fet professor honorari. Vaig trobar-me el rector Paco Tomás i li vaig dir que m’havia enviat un ofici, i que com es menjava això, i em va dir: t’han canviat el pany? Amb la contestació: no m’han canviat el pany, supose que em moriré ací. Si estic en plenes facultats mentals, que ara ja no són tan plenes, la memòria em falla més de dues vegades, treballaré ací fins el final.

Què li haguera agradat investigar o tractar?

–La posició d’un professor d’universitat, o catedràtic, té molts avantatges i alguns inconvenients. I un dels avantatges és que pots fer el que et done la gana. I això hi ha molt poques professions on es pot fer. Inclús pots no fer res, que tots n’hem conegut casos. Si haguera tingut un laboratori amb més gent, podria haver fet més. Si em diu temes que m’hagueren agradat… En trobaria algun, però ara amb la meua edat no puc anar per les muntanyes, però almenys als pobles puc anar. En geografia encara tinc un tema entre cella i cella que són les cales mallorquines, i que si puc l’acabaré. Ho hem treballat a vegades, inclús en equip. No només en les mallorquines, sinó també a Malta. Estic també en això d’organitzar els materials que tinc, a veure si arribe.

Què és o ha sigut per a vosté la Universitat de València?

–La Universitat de València per a mi ho ha sigut tot. Tot. Jo em dec absolutament a la Universitat. Sense la Universitat no seria res. No és una cosa que es puga expressar. No és una taula, un telèfon, un ordinador, un despatx. És tot. La biblioteca, el parlar amb la gent, tindre companys, col·legues, deixebles, veure’ls cada dia. Això no té preu.

Com creu que valora hui la societat la Universitat?

–Dir que la Universitat conserva uns valors que són menyspreats pels nostres polítics. Com a mallorquí no comprenc per què la Universitat és menyspreada. És una cosa difícil de creu, incomprensible. En l’evolució de la ciutat, sempre recordaré una cosa. Balanzá, una cafeteria en l’actual plaça del País a la ciutat de València, la primera vegada que vaig anar. Em va dur Sanchis Guarner, a qui coneixia de Mallorca. Era a finals dels anys cinquanta i allà hi havia un llaurador, amb brusa, que estava fent un sermó i va dir. “Convide a tots”. I ens va convidar a tots. I en el seu discurs deia: “Jo no sé llegir ni escriure, i no m’ha fet falta mai”. Em vaig quedar parat.

Com veu la situació global de l’ensenyament ara? Em referisc al Pla Bolonya, i ara quan encara no s’ha pogut avaluar la seua implantació arriba un nou sistema basat en tres cursos de grau i dos de màster, l’encariment de les taxes universitàries… Podria ocórrer que estudiar en un temps quede vetat a amplis sectors de la població?

–Tinc la gran sort d’haver-me permés no intervindre en açò. Hi ha una cosa que tinc molt clara. Qualsevol canvi, inclús els bons, necessiten sis, huit o dotze anys per a implantar-se bé. He vist canviar massa vegades… Ara acaben els primers del Pla de Bolonya i volen canviar de model. Això que cada govern haja fet un pla de govern no està clar.

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València