logodreta

Manuel Costa (botànic, professor honorari): “Una de les coses que més mal ha fet a la natura no ha sigut l’agricultura, sinó l’especulació”

Manuel Costa és catedràtic de Botànica i professor honorari a la Universitat de València. Foto: Miguel Lorenzo.

Manuel Costa és catedràtic de Botànica i professor honorari a la Universitat de València. Foto: Miguel Lorenzo

REDACCIÓ. Manuel Costa Talens (Carcaixent, 1938) és catedràtic de Botànica i professor honorari a la Universitat de València, on va començar la seua trajectòria docent l’any 1978. En els anys huitanta, quan era director del Jardí Botànic, es va recuperar aquest espai emblemàtic de la Universitat per al conjunt de la ciutadania. Autor de nombroses publicacions i treballs científics sobre flora i vegetació, Costa ha tingut un paper fonamental en la divulgació i el coneixement de la botànica valenciana, i ha format una generació de docents i investigadors sobre aquesta matèria. La seua contribució científica i de gestió li va valdre la Medalla de la Universitat. Actualment continua vinculat a la institució acadèmica, on el seu treball d’investigació se centra a Veneçuela, on dirigeix un projecte sobre les comunitats vegetals amb la Universitat dels Andes (ULA).

Manuel Costa ha dirigit nombroses tesis doctorals sobre temes de vegetació a Europa, Canadà i Veneçuela, i ha participat en diversos congressos com a ponent o conferenciant, a més d’haver sigut investigador principal en diversos treballs d’investigació. També ha participat en expedicions científiques arreu del món, i ha publicat treballs sobre la vegetació d’Amèrica del Nord, Veneçuela i Àfrica del Nord, entre altres. Manuel Costa és doctor en Farmàcia per la Universitat Complutense de Madrid i va ser professor i investigador al CSIC dins del Reial Jardí Botànic de Madrid.

Per a fer aquesta entrevista, Manuel Costa ens rep en el seu despatx del Jardí Botànic de la Universitat de València.

–Què investiga actualment?

–La investigació que faig ara és la que he fet sempre. Els estudis de vegetació. Les comunitats vegetals, tant a la Mediterrània com en alguns altres països: Veneçuela, on des de fa ja alguns anys estic treballant amb la Universitat dels Andes, la ULA, dirigint projectes i tesis doctorals.

Quines línies concretes de treball?

–A Veneçuela, per exemple, la Biogeografia, és a dir la distribució biogeogràfica dels diferents ambients del país. Des de la selva fins els Andes. En aquest moment també estic treballant amb un dels jardiners del Botànic per a traure monografies. Hem tret fa poc la de palmeres i ara traurem la dels arbres.

Vosté, a més d’haver rebut la Medalla de la Universitat, ha sigut director del Jardí Botànic de la institució acadèmica. Què creu que és i significa el Botànic i què creu que hauria de significar?

–Vaig acceptar el càrrec de director del Jardí Botànic l’any 1987 perquè aquest espai estava totalment abandonat. El rector en aquell moment, Joaquín Colomer, i després Ramon Lapiedra, m’encomanaren fer un treball de restauració del Botànic. Perquè siga un Jardí Botànic, la condició fonamental és que s’hi faça conservació, investigació i educació, que són els tres pilars sobre els quals es recolza el Jardí Botànic actualment, a banda de ser un parc públic on la gent pot anar, visitar-lo, gaudir d’un pulmó al mig de la ciutat. El Jardí Botànic significa un espai de cultura i de ciència al centre de la ciutat de València. I per a la Universitat, és un lloc d’investigació, a part de les col·leccions que té de plantes i llavors.

“El Jardí Botànic significa un espai de cultura i de ciència al centre de la ciutat de València”

 “Aquests treballs aporten un coneixement de la vegetació que hi ha en una part o una altra del territori, però també il·lustren la gent sobre la biodiversitat del territori, i sensibilitzen per a la conservació”

 “El Botànic hauria de ser un tema prioritari a la ciutat de València”

–Creu que el Botànic és suficientment valorat per la ciutadania valenciana?

–No. El Jardí Botànic no és suficientment valorat ni conegut per la societat en general. El Botànic hauria de ser un tema prioritari a la ciutat de València. Per la seua història, pel que representa actualment (espai de gaudi per a la ciutadania, i d’investigació). En qualsevol cas, crec que a la Universitat sí que se li dóna el valor que toca. Hem de tindre en compte que el Botànic és de la Universitat, no de l’ajuntament.

Què creu que caldria fer per a donar-li més valor encara?

–Ja hem fet de tot. La societat és poc receptiva.

Com va començar la seua relació amb la botànica?

–Jo sóc fill de apotecari a Carcaixent. El meu pare era com els apotecaris d’abans, naturalista, sobretot els que estaven als pobles. En les eixides que féiem pel camp, amb els meus germans, mon pare ens ensenyava a diferenciar les plantes. Per exemple, la coscolla del llentiscle, i un margalló d’una altra planta, i en fi, així va nàixer el meu interés per les plantes. A més, a mon pare li agradava l’entomologia. A mi l’interés per la botànica com a opció de treball va començar quan vaig arribar a Madrid i vaig conéixer el professor Rivas Goday pare, que donava classes magistrals. Em vaig quedar bocabadat de sentir-lo i allí vaig descobrir que m’agradava la botànica.

Com era la botànica del moment?

–Importantíssima, a la Facultat de Farmàcia. Hi havia Botànica I, que era Criptogàmia, i Botànica II (Fanerogàmia). Això et donava una formació i un coneixement de les plantes vertaderament increïbles. Jo em vaig formar al Departament de Botànica amb un fill de Rivas Goday, que era Rivas Martínez, qui ha sigut el meu mestre. També vaig estar per la Universitat de Barcelona i després per la Universitat i el Jardí Botànic de Madrid, fins que vaig arribar a València.

De tota la seua tasca investigadora, què destacaria?

–A mi el que més m’agrada és que la ciència arribe als ciutadans. És una qüestió que és difícil, perquè els científics no solem saber transmetre. A més, jo no parle de les meues investigacions, sinó de les nostres investigacions. Una qüestió fonamental és que tu sempre has de fer investigació en equip. Ací, al País Valencià, els treballs han sigut producte no només de la meua aportació, sinó de la dels meus deixebles amb les tesis doctorals que han dut a terme i que he dirigit. Hi he participat i hem col·laborat. Aquests treballs aporten un coneixement de la vegetació que hi ha en una part o una altra del territori, però també il·lustren la gent sobre la biodiversitat del territori i sensibilitzen per a la conservació.

Vosté va publicar l’any 1986 La vegetació al País Valencià, que també ha contribuït, d’una manera notable, al coneixement de l’entorn natural valencià. Se’n sent orgullós? Per què va decidir fer aquell llibre?

–Aquell llibre té el seu origen en el professor Rosselló, que en aquell moment era el director de Publicacions de la Universitat de València i ens va animar a fer unes monografies sobre temes valencians. Com que la meua especialitat era la vegetació, el vaig fer.

Creu que el treball va ser un punt d’arrancada per a conéixer millor l’entorn valencià? Què hi havia publicat sobre flora i botànica valencianes?

–Globalment, hi havia poques coses publicades; científiques, menys. Hui, evidentment, el contingut i el llibre estan àmpliament superats, clar. La publicació va significar acostar a la gent el coneixement del seu territori pròxim. És el que Rosselló deia Cultura Universitària Popular, que era el títol de la col·lecció i la intenció dels llibrets. Els treballs publicats, investigacions…, han ajudat, naturalment. El llibre va ser un pas inicial i una aportació. Hui en dia podem dir que el País Valencià està molt ben conegut, tant des del punt de vista florístic com de vegetació, i són diversos els grups que estan treballant en el tema, tant des del Botànic com des de la Facultat de Farmàcia o la Facultat de Biologia, com des d’Alacant, i que són professors que tenen el seu origen a la Universitat de València.

Manuel Costa va començar la seua trajectòria docent a la Universitat de València l’any 1973. Hui treballa al Jardí Botànic, del qual va ser director. Foto: Miguel Lorenzo.

Manuel Costa va començar la seua trajectòria docent a la Universitat de València l’any 1978. Hui treballa al Jardí Botànic, del qual va ser director. Foto: Miguel Lorenzo

Creu que la societat valenciana ha evolucionat cap a una major consciència mediambiental?

–Hui la consciència mediambiental és un fenomen que existeix en la població, sobretot entre els joves. Tenen una consciència conservacionista important.

Una mostra d’això és que vosté va ser el primer a dir que el cim valencià de major altitud és l’Alto de las Barracas, o Cerro Calderón, no el Penyagolosa. És així?

–Sí, ho vaig dir, i la veritat és que a algunes persones no els va agradar molt, sobretot de Castelló, òbviament. Apotecaris, persones que eixien al camp i feien moltes excursions. Els científics han de ser objectius, i són 1.836 metres per una banda, i 1.813 per una altra. El tema es referia, al meu parer, al fet que bona part de la gent obviava que el Racó d’Ademús formava part del País Valencià.

El debat ha derivat fins el punt de dir que una part del Calderón està a Terol…

–Siga com siga, són debats vàlids. El debat ha aconseguit que més gent globalment sàpia que el Calderón i el Racó d’Ademús existeixen, i ho considere molt positiu.

Ha participat en expedicions científiques molt variades. Què en recorda? Què han aportat?

–Un no es pot quedar tancat en el seu país. No es pot tindre una visió general del món quedant-se en un territori. La formació que jo vaig rebre els primers anys anava en eixe camí. Un no podia quedar-se estudiant la vegetació de sa casa, fóra el País Valencià, Espanya o Europa. Ens estimularen des del principi que calia anar a altres parts del món. El primer viatge que vaig fer va ser al voltant de la conca mediterrània, amb professors italians i francesos. Férem una avaluació dels llocs a conservar a la conca del Mediterrani que donà lloc a diverses publicacions. També un altre a Amèrica del Nord, Canadà, per a estudiar la vegetació. Després amb el professors Rivas Martínez férem un treball molt important sobre els boscos d’Amèrica del Nord. El dirigírem Rivas Martínez, Sánchez Mata i jo. I després m’he centrat i m’he concentrat últimament a Veneçuela. És un país que vaig conéixer l’any 1971, on vam estar treballant als Llanos, una regió a la part central, al Alto del Frío, que és una de les primeres finques que es van dedicar a l’estudi i la conservació de la vegetació. A banda de ser una explotació ramadera, es va convertir en un centre d’investigació i conservació. I després, amb els deixebles meus, que són professors de la Universitat dels Andes, hem fet diversos estudis. Des dels pisos bioclimàtics fins l’explotació dels boscos tropicals, la relació sòls-vegetació, i ara la distribució biogeogràfica, les diferents variacions en la geografia que hi ha en un territori, sobre l’àrea dels Llanos. El professor que hi ha en el meu despatx treballa sobre això.

Autor de nombroses publicacions i treballs científics sobre flora i vegetació, Manuel Costa ha tingut un paper fonamental en la divulgació i el coneixement de la botànica valenciana. Foto: Miguel Lorenzo.

Autor de nombroses publicacions i treballs científics sobre flora i vegetació, Manuel Costa ha tingut un paper fonamental en la divulgació i el coneixement de la botànica valenciana. Foto: Miguel Lorenzo

Com ha evolucionat la investigació que vosté va conéixer en els seus inicis fins la dels mètodes actuals?

–En el cas de la Botànica o la Zoologia, no ha canviat massa. No hi ha més remei que anar al camp, fer cames, prendre nota i determinar plantes. Ha evolucionat la Botànica Molecular, la Biologia Molecular, que hui és una ferramenta de primer ordre. Això ha perjudicat la Botànica Clàssica, perquè ja no es considera la clàssica, sinó la Botànica Molecular, que és entrar dins de la planta, la qual cosa ha eclipsat els estudis clàssics. Què ha avançat? Els mètodes, els microscois, els mapes ja fets, els microscopis electrònics, l’estadística… Però crec que un botànic no serà botànic si no va al camp, veu les plantes, les arreplega i les determina al laboratori.

Vosté és catedràtic de Botànica. Cap a on caminen els estudis actuals de Botànica?

–Depén de la facultat on estigues. Per exemple, a Farmàcia s’ha perdut pràcticament del tot la botànica. Existeix a les facultats de Biologia i d’Agronomia, orientades cadascuna d’elles a l’especialitat. En Biològiques és un sentit general, més centrat en l’agricultura i la producció.

Com és la relació entre natura i agricultura? O dit d’una altra manera: és sostenible amb la conservació de l’entorn amb l’agricultura?

–L’agricultura és una explotació econòmica de la natura, i per a fer agricultura s’ha hagut de desmuntar la vegetació natural que hi havia en un territori. I per això és important conservar els espais que queden amb vegetació natural.

Es protegeixen els espais on hi ha poca població?

–Hem de diferenciar entre agricultura moderna i tradicional. A l’Horta, per exemple, és una agricultura que es practica des de fa molts anys. Es protegeix el menys habitat perquè és el que millor s’ha conservat. És on queden rogles de les comunitats naturals originals. Però això és un tema d’ordenació. Per exemple, la conservació de la serra Bèrnia té més perill perquè està a prop d’una zona turísticament molt saturada i l’especulació no ha faltat mai. Una de les coses que més mal ha fet a la natura no ha sigut l’agricultura, sinó l’especulació.

–Al País Valencià, quins espais destacaria per anar a conéixer els diferents tipus de vegetació i de plantes?

–M’incline per conéixer les peculiaritats de cada lloc. El país no és unitari, i crec que tot és destacable. En el llibre La vegetació al País Valencià recomane conéixer espais i dins d’ells les seues peculiaritats. La Tinença de Benifassà, el Massís del Penyagolosa, la Ribera de Cabanes-Torreblanca, les Columbretes, la serra d’Espadà, el Racó d’Ademús, les dunes de Canet-Sagunt, la serra del Boquerón, la serra Palomera-La Hunde, el Caroig i la Mola de Cortes, la Devesa del Saler i l’Albufera, Xeresa-Gandia, les dunes i marjals d’Oliva i Pego, el complex coster de la Marina Alta, el Penyal d’Ifac, la serra de Bèrnia, el Puig-Campana, la serra Gelada, el Cabeçó d’Or, la serra d’Aitana, el Carrascar d’Alcoi, Tabarca, les dunes de Guardamar, el Fondo d’Elx i Crevillent, a més de les muntanyes de Vallivana, la serra del Toro, el Pic del Tejo, la serra de Xiva, la serra del Negrete, Corbera i la Casella, el Montdúver i el Circ de la Safor, la vall de Gallinera i el Benicadell. Si em pregunta d’aquests o d’altres llocs quins m’agraden, un dels que més és la Tinença de Benifassà, que és un lloc d’encontre entre diversos tipus de vegetació. Penyagolosa és únic, la serra de Crevillent… Tot és únic. No obstant, la majoria del litoral valencià està destrossat, encara que hi ha espais que es conserven relativament bé. Per exemple, el Morro de Toix tenia un gran valor ecològic, ja que Bèrnia és el punt de separació entre la muntanya valenciana i la zona subàrida, i hui les urbanitzacions pugen per la muntanya. Per exemple, el Cap Roig a Oriola és una zona on hi ha alguns endemismes importants, on té les seues millors poblacions, i hui estan desfets per culpa de les urbanitzacions.

Què és per a vosté la Botànica? De totes les àrees que ha treballat, en quina se sent més identificat, quina li agrada més?

–Coneixement, difusió…, és el coneixement de les plantes. Però la importància de la Botànica és perquè les plantes són els únics organismes que es valen per si mateixos, són autònoms i d’ells depenen les persones i els animals. No depenen de ningú. Depenen del sòl. I de les plantes depenem tots els altres.

Manuel Costa ha format una generació de docents i investigadors sobre Botànica. La seua contribució científica i de gestió li va valdre la Medalla de la Universitat. Foto: Miguel Lorenzo.

Manuel Costa ha format una generació de docents i investigadors sobre Botànica. La seua contribució científica i de gestió li va valdre la Medalla de la Universitat. Foto: Miguel Lorenzo

Dels diferents espais que ha treballat, quins li agraden més?

–En el cas valencià, m’agrada tot el país. Dins, els espais interiors com la Tinença de Benifassà o el Maestrat són els que més m’agraden. A l’Estat, què m’agrada més? La Serralada Cantàbrica o Sierra Nevada, el Sistema Central o els Pirineus? M’agrada tot.

Així, què és el que més li ha impactat?

–El desert, que l’he recorregut prou. I des del punt de vista de la biodiversitat, Veneçuela.

Què diria a un jove perquè s’interessara per estudiar aquesta disciplina?

–Jo no tinc interés en convéncer ningú de res. La millor manera de convéncer és com em convenceren a mi: ensenyant bé i fent atractiva una matèria.

Vosté va començar a donar classes a València el 1978 i va acabar l’any 2009. Què és o significa per a vosté la Universitat de València?

–Em toques un punt important per a mi. La Universitat de València és la meua institució, i jo sóc una persona institucional, entregada a la institució. Em va acollir l’any 1978, d’una manera magnífica, i ha permés que jo fóra feliç i desenvolupara el meu treball ací. La Universitat de València ho és tot per a mi. M’ha permés enriquir-me des del punt de vista personal, i també científic i de treball.

 “Un no es pot quedar tancat en el seu país. No es pot tindre una visió general del món quedant-se en un territori”

 “La Universitat de València ho és tot per a mi. M’ha permés enriquir-me des del punt de vista personal, i també científic i de treball”

 “Es protegeix el menys habitat perquè és el que millor s’ha conservat. És on queden rogles de les comunitats naturals originals”

Un aspecte d’actualitat, sempre, però ara més amb els incendis, és l’important transformació del territori. Vosté parla en alguns treballs de boscos que estan en retrocés i d’altres que avancen.

–El pi no és sempre un element negatiu, en el nostre territori està present des de fa molts anys. El que sí que és roïna és la repoblació abusiva de pins, i al meu parer hi ha un error reiterat, que és que després d’un incendi cada vegada hi ha menys tendència a observar el territori. Els incendis, que per la seua espectacularitat són una cosa de la qual li agrada parlar a la gent, formen part del clima mediterrani des d’èpoques ancestrals, i quan passen, durant anys s’ha de fer una tasca d’observació per a veure què es pot recuperar. No plantar immediatament.

Una carrasca té un cicle de creixement molt més lent que un pi. La societat no pressiona en eixa direcció, tornar a veure el bosc ràpidament?

–Hui en dia, a tot Espanya i al País Valencià, per exemple, hi ha molts més boscos de carrasques que hi havia en els anys seixanta. Moltíssims. Per una raó, perquè hui no s’exploten. Molts carrascars de Morella i del seu entorn són, actualment, desenvolupats sobre carrascars molt degradats de fa temps. Hi ha un factor clau, i és que des que la indústria ceràmica no utilitza llenya de carrasca per als forns, perquè és una llenya molt calòrica, els boscos s’han desenvolupat molt. Hi ha pins que formen part de la vegetació de sempre, i altres de fa poc. En una vessant molt inclinada, la vegetació potencial és un pi carrasc, no una carrasca. Si es talla un carrascar, serà substituït pel pi i altres plantes, però el pinar de carrasca és un element natural al territori en aquells llocs on no es pot desenvolupar la carrasca. No es pot globalitzar.

El que tampoc no sap bona part de la societat, vinculat als incendis i la gestió del territori, és que hui en dia hi ha una major biomassa i massa forestal a les muntanyes.

–L’èxode rural va provocar l’abandonament de molts espais agraris a la muntanya que han sigut reocupats pel bosc durant el segle xx. Hui hi ha molts més boscos que fa cinquanta anys a la península ibèrica, o al País Valencià, globalment. Ací al País Valencià la gent passa i moltes vegades no veu que una muntanya coberta de pins està totalment abancalada, perquè ha sigut abandonada, i la vegetació natural ha recuperat el seu terreny. A més, solana i ombria, a més de l’orografia, condicionen que en llocs molt pròxims la vegetació puga canviar totalment. L’ombria sempre és més acollidora en el nostre territori; els llocs amb gran pendent són més proclius al pi que a la carrasca.

 

 

Manuel Costa, vida i paisatge

REDACCIÓ. Publicacions de la Universitat de València va editar, l’any 2003, el llibre Manuel Costa: Vida i paisatge, a càrrec del professor de Periodisme de la institució Martí Domínguez. Amb 424 pàgines, es tracta d’un acostament a la trajectòria i la vida d’aquest científic valencià. L’obra inclou els textos que es van llegir en l’acte acadèmic de lliurament de la Medalla de la Universitat de València, diversa documentació gràfica i una miscel·lània de l’obra de Manuel Costa, amb diversos articles i el llibre La vegetació al País Valencià.

foto baixEntre els textos de l’acte de lliurament de la Medalla es pot llegir el discurs de José María López Piñero, catedràtic d’Història de la Ciència; el parlament de Manuel Costa; el discurs del rector Pedro Ruiz Torres, així com els articles de col·legues de Costa com ara Vernon Heywood, Salvador Rivas Martínez i Jesús Izco. En l’apartat dels articles es recuperen publicacions sobre els ecosistemes dunars mediterranis, la vegetació costera valenciana (saladars, caps), la vegetació aquàtica i palustre valenciana; i els boscos valencians de carrasca, surera, savina i faig. També s’incorpora el llibre publicat inicialment per la Universitat i recopilat ací La vegetació al País Valencià.

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València