logodreta

Nadia Ghulam: “És necessari explicar les seqüeles psicològiques que deixen les bombes en el cos de la població afganesa”

JORGE CHENOVART. Fotos: Miguel Lorenzo. Aquest dilluns la Nau ha sigut testimoni de l’optimisme que envolta el compromís social i l’activisme en defensa dels drets de les dones afganeses que viuen les penúries del règim talibà. Nadia Ghulam, coautora d’El secret del meu turbant, ha presentat la seua obra a l’Aula Seminari del recinte acadèmic, plena de gent que esperava entendre les vivències de la jove de trenta anys. En un perfecte català a causa de la seua estada des de fa anys a Barcelona, ha guiat els assistents davant la realitat del poble afganés, emfatitzant la dura tasca que li va tocar viure per a omplir la seua vida de nous propòsits i objectius, fer-se passar per home des que era una xiqueta. Tot açò emmarcat en els actes de celebració i reivindicació del Dia per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, el proper 25 de novembre.

Nadia Ghulam, en la conferència impartida a la Nau.

“A vosaltres, els mitjans, vos expliquen que ha caigut una bomba en tal lloc d’Afganistan o Síria, però cal explicar les seqüeles psicològiques que deixen aquestes bombes en el cos de les persones que viuen allí”. Així de rotunda inicia Ghulam la seua conferència amb l’objectiu de marcar una paritat pel que fa al sofriment, ja que els actes bèl·lics concerneixen, segons les seues paraules, tant civils masculins com femenins. Per a entendre la realitat actual és necessari remuntar-se, com afirma l’escriptora, al moment en el qual el règim talibà s’instaurà en el seu país. Aquest fet canvià la seua família, creada per una mare afectuosa i de coneixements d’ensenyament escolar limitats i un pare metge de professió. Ghulam recorda els seus moments més feliços en família, al voltant d’una taula i gastant bromes com qualsevol família ben avinguda. “Actualment, quan vaig a Afganistan, aquests records estan esborrats de la ment de la meua mare. Com si no hagueren existit mai, les seqüeles psicològiques generen que els plats que estaven abans en la taula, ara ho estiguen en les parets, tirats”, explica l’afganesa, apesarada però conscient que la possibilitat d’eixir del país per a curar-se dels danys físics que li va produir la caiguda d’una bomba en la seua casa serveix per a donar a conéixer la realitat de les dones d’allà. “Vaig estar dos anys en un hospital i just en eixir van arribar els talibans i les dones no podien eixir, estudiar ni treballar”, afirma. Ara, Ghulam estudia quart curs del Grau d’Educació Social i una part dels diners que guanya van directes a la seua família.

Nadia Ghulam.

Nadia Ghulam.

La ment desperta de Ghulam li va permetre dubtar del concepte de Déu que va imposar el govern talibà. “Si la meua mare deia que Déu és amable i ens ajuda, i aquest Déu deia que les dones no isqueren al carrer, vaig pensar que o bé la meua mare m’estava mentint o la gent que estava en el poder no deia la veritat”. Davant d’aquesta reflexió l’afganesa va decidir vestir-se d’home i començar a treballar, fruit de la situació que la guerra havia generat, una mare analfabeta i temorosa d’un Déu gens misericordiós imposat pels talibans, un pare amb greus seqüeles psicològiques i un germà mort. “Vaig pensar que, com que cada dos per tres canviava el règim, només hui treballaria i va durar deu anys”, afirma i afegeix que va treballar en la construcció, com a agricultora i fent pous, amb l’objectiu de no parar de formar-se. Fent-se passar per un home, entrava a les mesquites i va constatar el que en el seu fòrum intern ja pensava, que el seu Déu no podia obligar la dona a viure d’aquesta manera.

L’educació i l’assistència psicològica són les dues qüestions bàsiques que planteja Ghulam per afavorir el creixement interior de les dones afganeses. “Si la formació i l’educació estan condicionades pel poder polític i no tenim llibertat per a entendre el passat i el present, no aprenem res”, explica l’afganesa. En aquest context educacional, Ghulam era analfabeta fins els setze anys. L’activista agraeix tot el suport de la seua família d’acolliment a Catalunya, “els meus pares catalans”, assenyala, especialment per tornar a confiar en els éssers humans, una cosa que, segons explica, li va ser arrabassada a través dels conflictes bèl·lics i religiosos que s’han produït durant dècades a l’Afganistan. El pacifisme recuperat amb les seues vivències a Catalunya ha volgut inculcar-lo a la seua família per a transformar les seues vides, però ha sigut difícil, perquè, segons afirma, els primers dies intentava intervindre parlant amb els seus pares, asseient-los i que deixaren els crits a banda, però era impossible. Per aquest motiu, l’ajuda psicològica, un camp que no descarta estudiar en un futur, és tan important per a ella. “La meua mare acudia al metge molts dies seguits i acumulava medicaments, però continuava anant perquè li venia bé parlar amb altres persones”, explica Ghulam.

Nadia Ghulam 02

Una vegada conclosa la conferència, els aplaudiments procedents dels assistents duren minuts i es mostra ansiosa davant les preguntes que poden sorgir. La primera costa, però una vegada trencat el gel, Ghulam explica les seues catorze operacions, la vida secreta a Kabul a través de les discoteques amagades, la tristesa per no poder fer tant com volguera i una qüestió rellevant en la causa femenina: l’ús del mocador i el burka. “L’islam afecta el teu cor i l’obligació no m’agrada en cap sentit”, afirma Ghulam, defenent la promoció d’una educació informal que deixe a les persones viure la seua llibertat, ja que si s’entenia la realitat a través d’una educació adequada la dona musulmana se sentiria lliure.

La conferència va estar presentada pel vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, Antonio Ariño; i per la directora de la Unitat d’Igualtat de la institució, Amparo Mañes. Aquesta va fer referència a la necessitat de donar a conéixer els fets viscuts per Nadia Ghulam i va afirmar, que tot i les grans diferències entre Espanya i Afganistan, sempre hi ha qüestions comunes com ara la violència de gènere. El vicerector, per la seua banda, va tancar l’acte amb una frase dedicada a Ghulam: “La teua gran experiència t’ha convertit en una persona sàvia”, exemple que l’educació és la base per a comprendre el que passa al món.

Amb motiu dels actes institucionals del 25 de Novembre, continua oberta al públic l’exposició Dones. Afganistan a la Sala Acadèmica de la Nau, on es mostren retrats del fotògraf i periodista Gervasio Sánchez, una mostra que posa de manifest els problemes de violència contra les dones en aquell país.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València