Malik Hammad Ahmad.
LORENA HERNÁNDEZ. Què ha fet de Pakistan un dels països més violents del món i bressol del terrorisme islàmic? És la pregunta que va impulsar el paquistanés Malik Hammad Ahmad a estudiar i aprofundir en la història del seu país. Actualment director de coordinació internacional de l’Institut de Pau i Estudis Diplomàtics, aquest historiador ha dedicat part de la seua trajectòria professional a conéixer de prop els moviments de no violència a Pakistan. Malik Hammad Ahmad ha visitat recentment la Facultat de Geografia i Història per a oferir la conferència El terrorisme islamista en Pakistan. El paper de la dictadura paquistanesa, USA i Aràbia Saudita en els huitanta.
–Per què et vas interessar per estudiar els moviments no violents en el teu país?
–Ara es parla molt de terrorisme i d’extremisme islàmic. Pakistan sempre crida l’atenció internacional per aquestes qüestions. Tanmateix, quan vaig estudiar història em vaig adonar que el moviment que va permetre la creació de Pakistan com a Estat no va ser violent de cap manera. De fet, era tot el contrari, democràtic i pacífic. Aleshores vaig veure que hi havia una altra definició dels fets i volia aprofundir en ella. Noms com el de Muhammad Ali Jinnah o Bacha Khan, amb els Khudai Khidmatgar, guerrers pacífics que lluitaven sense armes per millores socials i la fi del colonialisme britànic, són figures pràcticament desconegudes en l’àmbit internacional.
–Els teus estudis s’han centrat especialment en la dècada dels huitanta, aprofundint en la relació entre els règims dictatorials al país i el paper d’alguns agents internacionals, com ara Estats Units i Aràbia Saudita.
–Pakistan té una localització estratègica, ja que es troba a prop de Rússia i de Xina. A més, es tracta d’una via de comunicació i transport de mercaderies fonamental, especialment de petroli, ja que per aquesta zona es canalitza el comerç del trenta per cent del cru de tot el planeta. En aquest sentit, resultava un territori interessant per a Estats Units per dos motius: econòmic i estratègic, en la seua lluita contra la Unió Soviètica necessitava un aliat per a controlar el comunisme. Pakistan era el país més favorable, també perquè s’havia creat de manera democràtica.
–Però aquesta aliança no va ser innocent. Comentes que Estats Units va recolzar el dictador Mohammad Zia ul-haq, qui va dirigir l’Estat entre 1977 i 1988.
–Sí, una de les etapes més negres a Pakistan. Però no va ser l’únic dictador que va rebre el suport de Washington. Totes les dictadures al Pakistan, i n’hem tingut quatre, van comptar amb el seu vistiplau, quasi la meitat de la seua existència com a país. És cert que el règim de Zia ul-haq va ser el més opressor: es va encetar una islamització creixent del país, imposant-s’hi la xaria; va contribuir a la pujada de l’extremisme, el sectarisme i el terrorisme islàmic, que va nàixer en els anys huitanta. Els nord-americans es van afavorir de la situació en la seua lluita contra la Unió Soviètica, però tot s’ha capgirat en la seua contra. Estats Units té una responsabilitat clara en l’impuls del terrorisme islàmic en els anys huitanta, i per tant en la creació de la situació actual.
Malik Hammad Ahmad.
–Com es va desenvolupar aquest procés d’islamització?
–Es va encetar tot un sistema d’adoctrinament, que tenia la seua base en les escoles islàmiques, on no s’estudiava l’Alcorà sinó llibres procedents d’Estats Units. Perquè vos feu una idea del creixement d’aquests centres: si el 1979 es van crear cent cinquanta escoles, entre els anys 1980 i 1981 n’hi va haver mil més. Eren finançades per Estats Units i Aràbia Saudita. S’entrenaven per a la jihad, per a la guerra, encara que aleshores l’entrada de Washington en el conflicte afganés no era oficial. Aquests estudiants se’ls anomenava talibans, que significa “estudiants”. De la mateixa manera, la paraula “jihad” en realitat significa “esforç per aconseguir alguna cosa”. Tanmateix, aquests dos termes ara s’empren d’una altra manera, han perdut el seu significat original.
–També esmentes Aràbia Saudita com un altre dels agents internacionals que han tingut un paper clau en el creixement de l’extremisme a Pakistan.
–Així és. Aràbia Saudita sempre ha ocupat una posició dominant en el món islàmic. Allí és on se suposa que va nàixer el profeta Mahoma i, per tant, ha comptat amb una elevada quota de poder. Tot i això, amb el triomf de la revolució a l’Iran les coses van canviar. Si Aràbia Saudita és sunnita, Teheran és xiïta, un fet que aquell país va veure com una amenaça a la seua posició privilegiada. És per això que va afavorir els partits islamistes a Pakistan com a contrapunt a aquesta balança de difícils equilibris.
–A hores d’ara creus que és possible una eixida diferent al conflicte, una via pacífica en aquesta lluita contra el terrorisme?
–Per descomptat. Pense que perquè la situació canvie a Pakistan cal un canvi de política. S’han creat guerres que no han contribuït a solucionar res. Això durant més de trenta anys. Els guerrers pacifistes que van afavorir la creació de l’Estat de Pakistan ho van aconseguir sense armes. Per això l’única eixida és la no violència, que el finançament internacional servisca per contribuir al desenvolupament econòmic i social del país, no per a tindre més armes.
