LORENA HERNÁNDEZ. Més de quinze anys dedicat a un projecte que a hores d’ara té tot al seu favor per a fer-se realitat. En el camí, un dur i estricte procés de selecció, molt esforç i una data en l’horitzó: 2021. El físic, professor de la Universitat de València i investigador del Image Processing Laboratory del Parc Científic José Moreno lidera la missió Fluorescence Explorer (FLEX) de l’Agència Espacial Europea. Finançada amb 320 milions d’euros, el seu objectiu és comprendre millor el cicle del carboni amb aplicacions en la producció agrícola i en la lluita contra el canvi climàtic.
–Anys de preparació, un duríssim procés de selecció. Quina és la sensació en l’equip després d’haver estat triats per a desenvolupar aquesta missió?
–Ha estat una satisfacció enorme, perquè portem molts anys treballant en aquest projecte i el procés ha sigut molt competitiu. La idea ha madurat des dels seus inicis fa quinze anys. Hem hagut de passar per moltes etapes; al final n’érem dos candidats, uns rivals molt forts, un equip alemany, la missió del qual consistia en mesurar el diòxid de carboni en l’atmosfera. Durant dos dies hi havia una avaluació general, en la qual havies de respondre moltes preguntes; després, altres dos dies amb un comité científic. Finalment, hem estat triats nosaltres i és una responsabilitat, però molt contents també per les generacions de joves que han participat en un moment històric.
–Què és FLEX?
–El que planteja és la possibilitat de mesurar la fluorescència de la clorofil·la de les plantes amb dos objectius fonamentals: conéixer quant de carboni absorbeixen les plantes i anticipar problemes en les collites, com ara saber quan una planta patirà una malaltia o una plaga. La qüestió estava en com aconseguir-ho. Ens hem inspirat en una tècnica que ja s’utilitzava a laboratori per a estudiar el comportament de les plantes. La novetat consisteix en fer el mateix des d’un satèl·lit mitjançant les línies d’absorció atmosfèriques, és a dir, mesurar diferències d’oxigen en l’atmosfera per aconseguir aquestes dades; seria com si empràrem l’atmosfera com una mena de microscopi d’oxigen.
–Com funciona?
–La fluorescència el que mesura és la quantitat de fotosíntesi que fa la planta. Per exemple, si il·lumines una planta amb una llum blava veuràs una llum roja, per la conversió d’energia que fa: la que absorbeix l’empra per a fer la fotosíntesi i la llum que veiem és roja perquè té menys energia, té una menor longitud d’ona. Així, el que volem saber és quanta energia de la que absorbeix la planta la utilitza en el procés de la fotosíntesi. Per a mesurar aquests elements emprarem un espectròmetre de molt alta resolució. Teníem un repte tecnològic, perquè els detectors que necessitem a hores d’ara no es troben en el mercat. Hem fabricat un prototip idèntic per a fer proves a laboratori i la tecnologia funciona. Era un dels requisits del programa, demostrar que el que plantegem és factible.
–Què permetrà conéixer aquest satèl·lit?
–La missió el que planteja és millorar el coneixement que tenim sobre dues qüestions bàsiques que afecten el nostre planeta: el canvi climàtic i la superpoblació. Es tracta de dos reptes sobre els quals hi ha una gran incertesa. El problema del canvi climàtic és que tenim molt poques dades i poc fiables, i en base a això s’han de prendre decisions. Hi una falta de dades i de models. El que volem millorar és precisament aquest fet: tindre mapes de previsió del canvi climàtic molt més precisos, tot coneixent el cicle del carboni. A més, pel que fa a les plagues, la fluorescència permet anticipar el ocorrerà, indica si alguna cosa no va bé, amb totes les aplicacions que pot tindre quant a l’organització de les produccions agrícoles.
–Es tracta d’una missió de l’Agència Espacial Europea (ESA). Està previst que el satèl·lit es llance el 2021. Quines són les vostres expectatives?
–El gran repte serà com processarem totes aquestes dades que ens arriben. Sabem com fer-ho, però a hores d’ara el que estudiem es com optimitzar aquest volum d’informació. En aquest sentit, cal dir que en ciència no hi ha res segur i més en un projecte com el nostre, que és una novetat i no s’havia fet mai abans. Tanmateix, la investigació científica, per a ser capdavantera, ha de córrer un risc. Als Estats Units ho tenen més assumit, però a Europa encara ens costa. Amb tot, l’ESA està fent un gran treball i, de fet, Europa està assumint el lideratge en aquest àmbit. Ha costat molt, però a hores d’ara hi ha una coordinació completa. La NASA en aquest sentit necessita canvis, retrobar-se a si mateixa i apostar decididament per projectes que tinguen continuïtat en el futur.
