logodreta

La Universitat de València col·labora en un projecte d’autogestió i formació en drets a Burkina Faso

Mara Bravo, directora del projecte.

Mara Bravo, directora del projecte.

JORGE CHENOVART. “La pobresa no està en els diners, està en la ment i per a canviar la pobresa cal educar”. Són paraules de la presidenta de l’Associació per a la Promoció Femenina de Gaoua (APFG), el reflex de la necessitat d’un canvi per a millorar la vida de les dones en aquesta localitat, capital de la província de Poni a Burkina Faso. La Fundació General de la Universitat de València, amb el suport econòmic de l’Obra Social “la Caixa”, impulsa des del 2014 un projecte de formació per a potenciar l’emprenedoria de dones en l’àmbit rural amb l’objectiu d’afavorir l’autonomia de les dones i joves sense escolaritzar d’aquesta província.

La responsable principal de l’equip de potenciació és la professora de la Facultat de Psicologia Mara Bravo, qui ha treballat conjuntament amb diverses integrants de la Universitat Politècnica de València i amb les mateixes dones de Burkina Faso implicades en el projecte. “Les trenta xiques que acaben enguany la seua formació han rebut coneixements per a gestionar un projecte pilot que generarà beneficis econòmics per a desenvolupar-se, gestionar la seua empresa i formar líders femenines de diversos poblats que formaran altres dones”, explica Bravo. La idea que si es regala un peix a un necessitat menjarà un dia, però que si se li dóna una canya i se li explica com funciona menjarà la resta de la seua vida, ha anat molt més enllà. “Els hem fet classes per a saber administrar, lliçons de màrqueting, vendes i costos. Tenen un centre per a vendre, una zona de microcrèdits i no sols les xiques sinó les dones majors s’han pogut associar per a tindre accés a la terra”, afirma la professora.

L’esperança de vida del país és de 48 anys en dones, per això és necessària la promoció de centres que potencien l’ocupació amb perspectiva de gènere, una cosa que era pràcticament impensable en una societat patriarcal on sí que hi ha associacions per a promoure l’ocupació masculina. En aquest sentit, el projecte dut a terme per l’APFG té el seu origen en un grup de mares que, preocupades perquè els seus fills anaren a escola i estudiaren, van arribar a la conclusió que elles havien d’organitzar-se per a millorar la vida laboral i social de les dones de Gaoua i de tota la província. L’organització està reconeguda oficialment des del 1992, encara que la seua creació va tindre lloc dos anys abans. L’APFG està formada amb un estil totalment empresarial, amb rangs que tenen la missió de potenciar els recursos disponibles. A part de la presidenta, compta també amb secretàries tècniques i coordinadores de projectes, coordinadores de formació de les dones més joves i les secretàries general i tècnica, encarregades de fer informes i traslladar-los a un assessor que revisa i dirigeix les despeses supèrflues.

Durant els quinze dies que Mara Bravo va residir en aquesta regió de Burkina Faso es va adonar de la vitalitat de les xiques i de la importància que té el tracte amb elles perquè la seua implicació siga major. No es tracta només d’explicar el que han de fer, sinó que sàpien què han de fer. La diferència rau en l’interés amb el qual es pot prendre una lliçó pràctica que directament és aplicada al desenvolupament de la dona. Burkina Faso és un país on encara es practica la poligàmia, la mutilació genital femenina, i la majoria de les dones no tenen accés a les terres ni carnet d’identitat, hi ha levirat i greus problemes en salut reproductiva, amb una mitjana de sis fills per mare. “És una satisfacció veure com han evolucionat les joves, són molt respectuoses i actives, especialment perquè comencen a reconéixer els seus propis drets. Moltes d’elles tenen família i van a classe amb els xiquets”, explica Bravo. Aquest fet representa un avanç per a les futures generacions, tant de dones com d’homes, en un país on augmenta a passos curts la seua esperança de vida.

burkina

“Aquest tipus d’activitats d’autogestió empodera molt la dona perquè li dóna autonomia”. Les paraules de Bravo mostren l’augment per l’interés del que passa fora de les seues fronteres. Els homes són els qui ixen a buscar treball en altres països, però elles es queden a les regions. “Aquestes dones no veuen bé les ablacions o altres actes denigrants per a elles, però si no tens contacte amb altres realitats és molt difícil estar-ne conscienciats. Cal fer veure que hi ha dones que viuen d’una altra manera”, conclou. Les promocions de joves que participen en el projecte s’han format al Centre Camile Kambou, on se’ls imparteix, a part de l’alfabetització i la formació en drets, la capacitat de desenvolupar-se en diversos oficis com ara la perruqueria, l’horticultura o la informàtica.

Una de les grans dificultats per a oferir una modernització en les condicions de vida ha sigut la falta d’instal·lacions de llum i de carreteres asfaltades. “Quan arribàrem, el primer que necessitàvem era cridar per telèfon i ens vam adonar que hi havia molts talls de llum. Estem intentant promoure assecadors solars perquè els aliments es puguen conservar”, explica Bravo. D’aquesta manera s’intenta implicar la dona que té un paper molt actiu però sense autonomia, ja que els homes són els qui continuen prenent totes les decisions a través de les tribus. “Aquestes dones treballen les vint-i-quatre hores del dia, tenen un cansament endèmic. És qüestió de vida o vida”, explica la professora.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València