LORENA HERNÁNDEZ. Fotos: Miguel Lorenzo. Va ser la primera dona a Espanya en obtindre la càtedra de Sociologia. Fundadora de l’Institut Universitari d’Estudis de la Dona, la seua tesi doctoral va tractar sobre el treball de les dones i va suposar el punt de partida del feminisme acadèmic a Espanya. María Ángeles Durán ha dedicat tota la seua carrera professional a obrir nous camps d’investigació en àmbits com ara el del treball no remunerat, així com en la visibilització de la interdependència entre la vida privada i la pública. La també doctora honoris causa per la Universitat de València ha visitat recentment la Nau per a oferir una conferència sobre el futur de la cura.
–Estem en setmana electoral. El tema del debat a la Nau de la Universitat és el futur de la cura. Quines perspectives s’obrin?
–He estat veient alguns programes electorals i em preocupa que en dos dels grans partits que poden governar es continua emprant un concepte de benestar massa vinculat amb el treball i la producció de béns. La cura de persones en el futur serà de tal importància econòmica que hauria d’estar en qualsevol agenda política. Tanmateix, es tracta d’una qüestió que no es reflecteix suficientment en la majoria de partits. Per a mi són unes eleccions buides. La Constitució parla d’igualtat i de pluralitat, però no hi ha llibertat del cuidador. Quina llibertat hi ha per a no cuidar? Els cuidadors han perdut els seus drets. Cuidador hui, pobre demà.
–Què entenem per cura?
–La cura significa el conjunt d’accions per al benestar de la persona, que cobreixen un àmbit tan ampli que va des de l’assistència als malalts, passant per l’ajuda en els estudis, l’educació, fins la companyia i el recolzament psicològic, així com la prestació de diversos serveis. Depenent de l’idioma, aquesta paraula significa coses diferents. A Espanya es tracta d’un concepte més psicològic, més d’estar pendent. Aquest vessant és important, perquè quan es comparen polítiques socials, en altres llengües, per exemple en anglés, la paraula care té un contingut molt més físic, d’atenció sanitària. Per tant, les xifres també són molt diferents, per la qual cosa el concepte hauria de ser precisat.
–El fenomen de l’envelliment de la població va a més, per la qual cosa caldran més cuidadors i cuidadores en el futur. En quina mesura està canviant aquesta situació i de quina manera ens pot afectar?
–S’ha de plantejar un canvi per assumir que som una població major i les persones majors necessiten moltes més hores de cura que els xiquets. A més, es tracta d’una cura impredictible, que cada vegada, en efecte, augmenta. També cal tindre en compte que els majors no són persones triades ni en el moment ni en el lloc, a diferència dels més menuts, que nosaltres decidim si volem tindre fills o no. D’altra banda, els més majors no tenen una generació que estiga a prop i que tinga ganes de fer-se’n càrrec.
–Pel que fa als cuidadors i cuidadores, quina és la seua situació?
–Un concepte clau és el d’internacionalització. Com que és tan car, estem suprimint la cura dels xiquets no tenint-los, i a més el cost l’assumeixen les dones estrangeres, importem mà d’obra ja formada. La majoria de cuidadors són persones de fora que ens neguem a remunerar amb drets. Per tant, hi ha una nova classe social, que és la dels cuidadors mancats de drets. La democràcia no ha beneficiat aquests treballadors. Hem desplaçat els costos de la cura a altres països, on és més barata. Vénen ja produïts.
–També hi ha un factor de gènere quan parlem del concepte de cura. Com equiparar homes i dones en aquest àmbit?
–Hi ha hagut una involució en aquest sentit. La lluita per un lloc de treball ha estat tan forta… El paper com a cuidadora a casa val més que l’atur en el mercat de treball. Hi ha una pressió social per a tornar a papers tradicionals i amb la crisi això s’ha accentuat. Les dones joves han de pensar en el seu futur i treballar per a tindre una major equiparació de drets amb una legislació més favorable. Les xiques són poc conscients del que els espera més endavant, i quan passe ja no podran dir que no. Cal buscar solucions col·lectives.
–Parla d’una legislació més favorable. En aquest sentit, quin paper ha tingut la Llei de Dependència?
–La Llei de Dependència ha estat la més important de la democràcia, va dur a l’espai públic allò pertanyent a l’esfera privada. Tanmateix, no va estimar el volum de la cura. S’hauria de portar a primera pàgina del debat econòmic. No té solució mentre es contemple només des de la perspectiva del mercat o dels diners. Hi ha d’haver un pacte generacional i de gènere. També és fonamental introduir la despenalització de certs tipus d’eutanàsia. Es tracta d’un debat molt pendent a Espanya. La societat ens convenç que som lliures i no obedients i quan arriba el moment d’acomiadar-nos de la vida ens redueix a objectes perquè altres prenguen les decisions per nosaltres.
–Part de la seua investigació s’ha centrat en aconseguir un model de societat més justa. En aquest sentit, parla d’introduir el treball de la cura com a activitat productiva. Com fer-ho?
–A Espanya no s’està fent el suficient. Hi ha un compromís per anar incorporant l’àmbit de la cura a la comptabilitat nacional, saber quant s’està produint i consumint. En alguns països llatinoamericans això s’està fent. El gran benefici seria conéixer la magnitud del fenomen. A hores d’ara es prenen decisions sense saber de quines xifres parlem. Potser hi ha molt més interés que no se sàpia, que estiga amagat, ocult. A més, es tracta d’un volum tan important que suposaria un canvi revolucionari. En aquest sentit, és necessari un pacte polític per a la redistribució de la càrrega de la cura.
