logodreta

Rafael Crespo: “Per a estudiar un postgrau, primer mesura les teues forces, esbrina el que vols fer i en el que vols especialitzar-te”

crespo01

JORGE CHENOVART. Fotos: Miguel Lorenzo. El professor Rafael Crespo ha sigut escollit pel rector Esteban Morcillo com a nou vicerector d’Estudis de Postgrau. Crespo ha sigut degà de la Facultat de Matemàtiques durant deu anys i des del dia 1 de desembre assumeix les tasques que aquest càrrec comporta, com ara la creació de l’Escola de Doctorat, la revisió de les necessitats de la comunitat universitària en qüestions de postgrau o el tracte amb les comissions d’avaluadors externes, entre altres. A la seua experiència com a degà cal sumar-li la d’avaluador extern per l’Aneca, programes de divulgació científica com ara l’Estalmat o cursos a la Universitat d’Estiu. El nou vicerector pensa anar a poc a poc per adaptar-se a un camp en contínua evolució.

–Com estan sent els primers dies com a vicerector d’Estudis de Postgrau?

–Com que entre a meitat de legislatura, no és igual que fer-ho a l’inici perquè la gent va amb un programa establit i he d’adaptar-me a l’estructura del Vicerectorat i a un equip amb el qual estem començant a treballar. Crec que serà fàcil perquè he estat treballant com a degà deu anys i he vist com es fan les coses. Conec el funcionament de les comissions i, per tant, puc adaptar-me en poc de temps, encara que necessitaré un procés.

–Recordem que el Vicerectorat d’Estudis de Postgrau agrupa títols que estan en continu canvi acadèmic. Com arriba a aquest càrrec?

–Des d’un punt de vista personal, després de deu anys de degà havia demanat un any sabàtic per a aquest curs, i açò suposa una ruptura d’aquest període. Quan el rector m’ho va proposar jo li ho vaig comentar de seguida i em va donar facilitats per a tot allò en què jo ja estava compromés. Afortunadament, el sabàtic ha sigut curt, he hagut de cancel·lar algunes coses i potser he de retardar alguna publicació.

–Quines són les línies que seguirà els pròxims anys?

–El Vicerectorat d’Estudis de Postgrau és diferent a altres a causa de la seua grandària i oferta. El fet de ser una universitat gran implica molta oferta i que no hi haja cap branca del coneixement on no es tinga un grau o un postgrau. Això ens obliga a una constant adaptació de l’oferta i a un condicionament mental, és a dir, no ens podem conformar amb el que tenim però tampoc no podem ser intrèpids i oferir qualsevol cosa. La part d’estudis oficials comporta que hagen de complir-se uns requisits a través de l’Aneca i els propis tenen l’avantatge que sí que poden modificar-se. La tercera pota és l’Escola de Doctorat, que fa poc que ha generat el seu estaf i on el personal acadèmic està recentment incorporat. Això suposa iniciar una etapa que es planteja apassionant, ja que ens hem de fixar en el Reial Decret 99/2011 que implica que totes les tesis que estiguen per fer d’altres plans han d’acabar-se. Aquesta universitat, que té quatre-centes cinquanta tesis a l’any, aquest curs en té mil set-centes vint-i-dos. La lectura d’aquestes tesis obliga alguns professors a atendre més del normal, a la formació de tribunals amb personal de fora, a acoblar dates, i tot això és un procés que està portant el servei a un esforç addicional.

crespo04

–Parlem dels avantatges de l’Escola de Doctorat.

–L’Escola de Doctorat agrupa els programes de doctorat que tenen una part d’habilitats i destreses d’inici a la recerca i després l’elaboració de la tesi doctoral. L’important és realitzar la tesi doctoral, les altres qüestions són additaments que estan bé, ja que tenen l’avantatge de facilitar l’elaboració d’una tesi doctoral amb diversos treballs de recerca que s’hagen realitzat durant un cert temps i que no tinguen una relació aparent. L’important de l’Escola de Doctorat és que unifica procediments i avaluacions. Per exemple, si les tesis passen per diferents comissions de les respectives facultats podria haver-hi diferents sensibilitats i formes d’actuar, ja que són molts campus amb àrees molt dispars.

–Aquesta creació milloraria la valoració de la Universitat de València en termes de postgrau.

–No tenim una oferta molt gran de postgrau, hi ha una tendència a pensar que en tenim massa, d’oferta, però estem en la mitjana nacional. Una altra qüestió és que tinguem una gran diversificació, això sí que és cert. Si anem a unes àrees, hi haurà gent que pense que n’hi ha poca o molta en funció del seu parer. La recerca és molt global i tenim una universitat amb molts grups de recerca, alguns de gran prestigi, ben considerats a nivell internacional, però pot ser que hi haja uns màsters que satisfan més que altres. Per exemple, les carreres tècniques o científiques com ara Biologia o Biotecnologia estan tenint més eixides, per tant hem d’oferir màsters ací, però qui ens diu que no hàgem d’oferir-ne en Filologia i si és bo per a nosaltres, si tenim especialistes per a donar-los? Quin és el problema? El problema és la quantitat. Quan un màster s’ofereix i no té suficients alumnes, doncs es prenen les mesures oportunes. Hi ha gent que pot queixar-se perquè potser no hi ha un màster similar a Espanya, però té pocs inscrits.

–Però per a això estan les comissions externes d’avaluació de màsters i programes de doctorat.

–En el camp del postgrau, la gent es queixa perquè cal dedicar molt de temps a aquesta avaluació, però hui en dia és impossible oferir un màster sense fer avaluacions i a vegades han de ser evolucions prèvies per a saber si hi ha garanties per part del professorat que l’ha d’impartir, si hi haurà alumnat disposat a estudiar-lo, i també si hi haurà instal·lacions.

–Entrem en la qüestió econòmica?

–Clar. Quan la Universitat es va plantejar el Grau en Veterinària sabia que havia de fer alguna cosa important, però si no tenim un hospital no es pot avançar. Hi ha universitats privades que ho fan, però nosaltres som una universitat seriosa i des d’una universitat pública, que és empresa i pública, insistisc, hem de buscar l’eficiència energètica i donar comptes a la societat. Hem de ser capaços d’avaluar bé abans, durant i després. Jo vaig prendre el càrrec el dia 1 i el dia 2 estava atenent un comité que avaluava un màster. Ja estava actuant. La setmana que ve tenim l’avaluació de graus a Burjassot i també de màsters. Aquestes persones externes han de saber que se segueix tot rigorosament.

–Hi ha un control excessiu?

–És un control sa. És necessari que vinga un comissionat i diga que tenim aquests punts forts i aquests punts febles per a poder millorar-los.

–Com afecta la pujada de taxes dels últims anys la realització d’un màster o d’un postgrau?

–Aquesta qüestió comporta que la Universitat no puga ser monolítica i haja d’actuar en conseqüència. Si vinguera un 3+2 (tres anys de grau i dos de màster), serien tres anys a preus públics i dos anys a preu actual? Els màsters oficials tenen obligatòriament seixanta crèdits. Per això el preu no és baladí, perquè reduiria el nombre de gent que s’hi apunta. Un màster de dos anys que et coste sis mil euros és per a pensar-s’ho perquè hi ha situacions tan curioses com ara que fer un màster a Espanya et coste més de dos mil euros i si te’n vas a Berlín el mateix màster et pot costar sis-cents euros. De manera que et preguntes si et paga la pena anar-te’n i invertir fora, conéixer una altra cultura o millorar l’idioma. Imagina’t que amb dos-cents euros puc allotjar-me amb algun conegut i prenc vols barats per a tornar a Espanya i m’ix millor de preu. Si a Espanya s’encareixen els màsters, no tindrem alumnes i això significa no tindre tants professors i les jubilacions s’amortitzen. Se sap que es pot perdre un vint o un trenta per cent de la Universitat si s’aplica un 3+2 en les condicions que acabe de dir.

–Si li dic que vull estudiar un postgrau, em recomanaria un màster oficial o un títol propi?

–Aquesta pregunta tindria moltíssim sentit si hi haguera màsters oficials que feren el mateix que un títol propi. Els oficials tenen un funcionament amb un recorregut, mentre que els propis cobreixen aspectes del moment, no necessiten tants crèdits, podem fer un de propi de menys crèdits que t’especialitze. Imaginem un supòsit: tenim unes tècniques per a infermers i infermeres perquè treballen en certes àrees amb cirurgians, per a això no és necessari un màster oficial. Un ha de fer el que li agrade, perquè quan algú em pregunta què pot estudiar el seu fill, jo li dic sempre que estudie el que vulga i després ja veurem si troba eixides. El grau hauria de ser més generalista del que és, però el màster propi i l’oficial són el que són. Per a estudiar un postgrau, primer mesura les teues forces, esbrina què vols fer i en el que vols especialitzar-te.

–La investigació en altres idiomes és cada vegada més freqüent.

–La llengua franca és l’anglés. Els nostres alumnes als instituts saben tan poc anglés que el Govern no s’atreveix a donar-los el B1 una vegada acaben el batxillerat o la selectivitat, quan el normal seria tindre’l després d’estudiar tants cursos d’anglés. Nosaltres hauríem de caminar cap a un estadi on una persona que acabe el batxillerat tinga el B1 per definició, però per a això ha d’haver-hi un nivell de docència que siga clar. L’equip rectoral de la Universitat ofereix idiomes actualment en condicions econòmiques favorables per aprendre’ls. Jo li recomanaria a qualsevol estudiant que es traga el B2 com més prompte millor.

–Amb les llicenciatures no hi havia tanta pressió amb els idiomes.

–Cert. Em passava molt de temps conscienciant les famílies que els seus fills feren l’Erasmus. La gent ix per la nit ací i allà, però aprendre alguna cosa fora en una altra situació i en una altra llengua és molt important. En aquest sentit, el problema de les llengües no se soluciona només amb grups d’alt rendiment, sinó que els estudiants han de parlar en anglés. Seria perfecte que si un treball de finalització de grau representara dotze crèdits, si es fera en anglés en foren quinze, encara que no està permés. El doctorat pot fer-se de manera bilingüe, les necessitats es creen; si proliferen acadèmies, que ho facen. A mi em fa vergonya veure que no tenim una gran escola d’idiomes, continua sent igual a quan jo estudiava la carrera fa dècades. Un contrapunt, estem parlant d’anglés, però no sols és important aquest idioma, l’alemany és important perquè allí hi ha llocs de treball. Aprendre llengües és positiu per a nosaltres des del punt de vista cultural, i recordem que els xiquets comencen a parlar i a construir amb subjecte, verb i predicat sense ensenyar-los gramàtica.

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València