logodreta

Dues doctorandes algerianes posen en pràctica a l’IFIC els seus estudis sobre radioactivitat en medicina i medi ambient

Nesrine Mezerreg Nor El Houda Boughaba IFIC alger 03.jpg

Nesrine Mezerreg i Nor El Houda Boughaba.

MARIA IRANZO. Amb vint-i-huit sacs de terra en la maleta. Així aterrava fa un mes a l’aeroport de Manises la jove algeriana Nesrine Mezerreg, de vint-i-cinc anys. Les mostres són de la seua terra, la província costanera de Jijel, a tres-cents cinquanta quilòmetres a l’est de la capital Alger. Amb el permís de les autoritats, les va recollir ella mateixa amb l’ajuda dels pares i la germana, que és geòloga. La seua obsessió és detectar i previndre l’erosió i pèrdua de sòls aptes per a l’agricultura. I la manera de fer-ho és emprant tècniques nuclears que analitzen radioelements presents en la terra, entre els quals els produïts pels assajos nuclears de la dècada dels seixanta.

Hui se’n torna amb els sacs de plàstic, però amb informació detallada de la seua composició, dels elements radioactius depositats. Nesrine és física i cursa el tercer any de doctorat a la Universitat de Ciències i Tecnologia Houari Boumediene d’Alger. És una enorme institució d’estudis teòrics, on l’experimentació es relega a laboratoris estancs i dispositius rudimentaris. En el camp de la física els detectors tenen una suficiència massa baixa per a trobar el plom-210, un element fonamental en el treball de datació. Havia de buscar una solució. I la va trobar en Nadia Yahlali, professora del Departament de Física Atòmica, Molecular i Nuclear i coordinadora del projecte Cooperació per a la investigació en Física Mèdica i Radioactivitat Ambiental finançat per la Càtedra Unesco. En una conferència al país nord-africà li va sol·licitar ajuda i Yahlali li va obrir les portes del laboratori de radioactivitat ambiental de l’Institut de Física Corpuscular, que s’utilitza per a estudiar el terreny i les aigües que envolten la central nuclear de Cofrents: “Mai no havia imaginat que podria treballar amb la precisió d’un detector que registra fins al setanta per cent de la radiació emesa, i sobretot tindre la llibertat de moure’m entre laboratoris, compartir coneixements amb investigadors d’altres àrees”, subratlla Nesrine amb els seus grans ulls il·luminats.

Nesrin03

La sensació més inoblidable
Llibertat és la sensació més intensa que s’emporta aquesta jove estudianta que admirava els primers dies els adolescents que feien esport, dinaven o xarraven a la fresca als jardins de Burjassot. “En el meu país tot ho fem entre quatre parets; si vols córrer, vas a un gimnàs, ningú no fa vida social al carrer”, explica amb resignació.
Nesrine va creuar el Mediterrani el passat mes de setembre junt amb Nor-el-Houda Boughaba. Amb vint-i-quatre anys, aquesta física silenciosa, però d’extraordinari somriure, s’especialitza en el desenvolupament d’aparells de dosimetria, dispositius que optimitzen el tractament del càncer amb radioteràpia. La seua meta factible és treballar en un hospital algerià i el seu somni acompanyar al bisturí d’un instrument capaç de detectar amb alta resolució la zona cancerígena i calcular amb precisió la dosi de radiació administrada al pacient; és a dir, el seu objectiu seria disminuir al mínim els efectes nocius de la radioteràpia.
“Des del primer dia que vaig arribar, Andrés, un estudiant valencià que acabava aleshores el seu TFG amb Nadia sobre aquest camp d’investigació, ha estat pendent de mi. M’ha deixat el seu treball, m’ha ensenyat l’ús dels aparells, s’ha oferit per a resoldre’m qualsevol dubte. Sentir-me tan recolzada ha sigut la millor experiència a l’IFIC de València”, destaca Houda.

Falten connexions
Aquesta complicitat es maximitza amb Nadia, la tutora de les dues doctorandes, amb qui han intercanviat lliurement parers sense sotmetre’s a la burocràcia habitual de la seua universitat. Les tres estan unides no sols per l’origen algerià, sinó per la vocació per la física nuclear i de partícules i l’aplicació dels seus coneixements per a la protecció humana davant la radioactivitat. La professora fa hui memòria de la seua arribada a la Universitat fa vint-i-dos anys: “Vaig arribar a València per a fer una segona tesi experimental i ací em vaig quedar. El més positiu d’Algèria és l’ensenyança gratuïta. Tot el món té l’oportunitat d’estudiar, sigues qui sigues. De fet, sis de cada deu estudiants són dones. Però quantitat no sempre és qualitat. El desavantatge és la falta d’inversió en equipaments, la falta de connexió entre laboratoris, fins i tot de la mateixa universitat, i la falta de connexió amb l’exterior. Fins fa pocs dies tots els intercanvis universitaris d’Algèria es feien únicament amb França pel vincle idiomàtic i colonial. En el meu departament elles són les primeres estudiantes algerianes que tinc en dues dècades”.
Houda i Nesrine són les dues filles de pares dedicats a la docència –el de Houda és mestre i el de Nesrine director d’un institut de secundària– i reconeixen que han estat una gran influència en la seua vocació per la investigació. “Xocant també va ser trobar-me investigadors que es quedaven al laboratori fins tard”, explica Nesrine. Houda afegeix: “En la nostra universitat, a partir de les tres de la vesprada no en trobes cap en la majoria de laboratoris. Tots a casa, també, una vegada més, per la inoperativitat dels mitjans”.

Similituds i contrastos
Han sigut trenta dies de confraternització amb una cultura mediterrània que els és propera gastronòmicament i climatològicament, però encara distant pel que fa al respecte de les llibertats i la normalització lingüística. “En la meua regió parlem un dialecte que has de callar quan viatges a la capital perquè, del contrari, es riuran de tu. En canvi, a la residència de Burjassot la gent parla amb tranquil·litat en la seua llengua: valencià, basc, català… Quina llibertat!”, exclama Nesrine.
Ella és la primera en anar-se’n, però promet tornar. Tampoc no s’atura. Per iniciativa pròpia ha aconseguit una nova estada en novembre a la Universitat de Liverpool, especialitzada en sedimentació amb tècniques nuclears. Abans serà el moment de traure conclusions amb les dades extretes a la Universitat de València. Després de vint-i-huit dies a l’IFIC, gestionant l’anàlisi de cada saquet –cadascun requeria vint-i-quatre hores dins del detector–, es pot permetre ja una visita a la Ciutat de les Ciències abans de volar. Li farà de cicerone Nadia. També s’hi apunta Houda, qui romandrà dos mesos més a València per a culminar la part experimental de la seua tesi sobre instrumentació en física mèdica.

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València