Martí Maymó, el primer per l’esquerra.
ANNA BOLUDA. Dir Manel és dir, sens dubte, un dels grups musicals amb més èxit dels últims anys. Els barcelonins han esdevingut una icona indie, venen discos a cabassos i han tocat pràcticament en tots els grans festivals pop, d’ací i d’un bon grapat de països. Amb l’últim disc, Jo competeixo, van arribar a ser número 1 en la llista oficial de vendes a Espanya amb només una setmana, i van esdevindre així el primer grup en ocupar aquesta posició cantant en català amb tres discos seguits.
Aquest dijous arriben a la plaça de bous de València com a cap de cartell del Festival de Benvinguda 2016 de la Universitat de València, i vénen amb ganes. En el concert repassaran bona part d’aquest últim treball, però també les cançons més esperades dels discos anteriors. I de tot això ens ha parlat Martí Maymó, baix i veus de Manel.
–Què trobarem en el concert d’aquest dijous en el Festival de Benvinguda?
–Quan toquem sols acostumem a fer un concert de dues hores, però en aquests concerts amb format de festival amb diversos grups toquem uns setanta-cinc minuts, i això té com a conseqüència que hem d’anar-hi a per totes. A més, hem de pensar un repertori per a un espai molt gran i amb moltíssima gent, perquè no toquem cada dia amb un públic tan nombrós com el que s’espera en aquest concert, i en un cas així hem de donar-ho tot.
–Vosaltres ja teniu experiència en el Festival de Benvinguda de la Universitat de València.
–Sí, ja hi vam tocar l’any 2011 i va ser molt bèstia. Aquell dia, a més, vam tocar amb Supersubmarina, que recentment han tingut un greu accident tornant d’un concert, i tenim un record molt fort d’aquella ocasió. I ara ens ve molt de gust tornar-hi. En un concert així, amb tanta gent, des de dalt de l’escenari la imatge és molt bèstia, espectacular, fins i tot arriba a intimidar. Si a això li sumes el fet de tocar en una plaça de bous, que pel fet de ser circular i tancada fa l’efecte de tindre la gent molt a sobre, la sensació és molt forta. Amb tot això, tocar en el Festival de Benvinguda de la Universitat de València ens posa la pell de gallina. I si això ens fa jugar a favor serà molt emocionant i farà que el concert siga molt millor.
–Quin repertori teniu preparat?
–Un concert de Manel sempre engloba cançons de tots els discos, però ens centrarem sobretot en l’últim, Jo competeixo, que és el que estem presentant aquests mesos. Les cançons que incloem en cada concert les triem entre els quatre a partir de les sensacions que percebem en el públic, o del que pensem que més agradarà a aquell públic concret, perquè el que volem és que s’ho passen bé. I hi ha algunes cançons que sabem que s’esperen en un concert de Manel. De l’últim disc, per exemple, seria el cas de Les cosines, Sabotatge, Jo competeixo o La serotonina. Dels anteriors sabem que el públic demana Benvingut, Boomerang, Teresa Rampell o El mar, però no sempre les toquem perquè el temps ens limita i perquè de vegades no encaixen. Tampoc no seria una bona idea fer un concert només amb hits.
–Quan vau publicar l’últim disc, abans de l’estiu, es va parlar molt de com de diferent que era respecte al que havíeu fet fins aleshores. Ara que ja l’heu passejat pels escenaris, quina rebuda ha tingut?
–La veritat és que va molt bé. Jo sempre dic que quan traus un disc no es pot valorar encara, per molt que els periodistes t’ho demanen. Tot i que tinga moltes vendes, no podem saber com va fins que no comencem a tocar-lo en directe. El termòmetre més fàcil per a saber si les cançons agraden és mirar si la gent les canta, i el que hem vist és que la gent canta molt les cançons de Jo competeixo. Per exemple, divendres passat vam tocar a Madrid i vam al·lucinar en veure com la gent d’allà se les sap.
–Amb aquest disc, a més, teniu molts concerts al País Valencià.
–Sí, a més de València hem tocat o tocarem a Castelló, Altea, Alcoi o Sant Joan d’Alacant. Amb els dos primers discos ja havíem vingut molt, i amb el tercer potser una mica menys, i ara estem contentíssims de tornar-hi. A vegades ens pregunten si notem diferències entre tocar a Catalunya i al País Valencià o les Illes Balears, i no. O sí, però no més que les que notem entre tocar a l’Ebre i a l’Empordà. La sensació és que continuem estant una mica com a casa.
–Un dels vostres primers concerts va ser, també, en un context universitari.
–Sí, quan ni tan sols havíem tret encara ni el primer disc vam anar a tocar als jardins de la Universitat de Barcelona i vam quedar molt contents, vam al·lucinar que anara tan bé. Després va eixir el disc i des d’aleshores tenim la sensació que sempre ens va molt bé.
–El públic universitari és un dels perfils bàsics del públic de Manel?
–Ho és, com també altres, però ho és. I ho demostra que vam tocar ací el 2011 i ara, cinc anys després, hi tornem. I això per a nosaltres és una cosa molt sana, poder tornar amb un públic renovat, perquè bona part dels universitaris de fa cinc anys ara ja no ho són. La veritat és que és una passada.
–Aquests dies, arran la concessió del Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan, s’ha parlat molt de si les cançons són o no literatura. Què en penseu?
–La meua opinió personal és que sí. Al final escriure és fer literatura, i després hi ha diverses maneres de presentar-la: en un llibre, damunt d’un escenari en forma d’obra de teatre, poesia escrita o recitada o com a cançons. A més, em costa molt imaginar-me com haurien estat les lletres de moltíssimes de les cançons del segle xx sense que Bob Dylan haguera escrit el que va escriure en els seus primers discos. La influència que ha generat sobre molts artistes, conscientment o inconscientment, és enorme. Jo estic molt content que li hagen donat el premi i crec que se’l mereix. Aquest premi representa a més, d’alguna manera, tots els escriptors de cançons i això em fa molt content, com també m’alegraria si li’l donaven a algú que escriu còmic: no crec que una novel·la estiga per damunt dels altres gèneres, simplement són maneres diferents de presentar el llenguatge.
