Julio Marín.
ANNA BOLUDA. Fotos: Miguel Lorenzo. El catedràtic emèrit de Pneumologia Julio Marín rep aquesta setmana la Medalla de la Universitat de València, una distinció honorífica en reconeixement al seu paper en els inicis de la lluita antifranquista.
Julio Marín, nascut a València l’any 1936, és llicenciat i doctor en Medicina per la Universitat de València. La seua lluita contra la dictadura li va comportar, l’any 1959, la detenció, tortura i un grapat d’anys a la presó, des d’on va continuar estudiant la carrera. Més tard, el 1971 i ja com a professor de pràctiques, va ser suspés de sou i faena, junt amb set professors més, per orde de l’aleshores ministre d’Educació Villar Palasí. La Junta de Govern de la Universitat de València, presidida pel rector Rafael Bartual, es va negar a executar l’orde ministerial i va dimitir en bloc. Però el substitut, triat a dit, va acatar la directiva del govern franquista.
L’any següent Julio Marín va poder traure plaça com a professor titular i des d’aleshores es va centrar en la docència, la recerca i la pràctica de la medicina. El 1992 va esdevindre el primer catedràtic de Pneumologia d’una universitat espanyola, especialitat de la qual va ser cap del servei a l’Hospital Clínic de València. La tasca del doctor Marín ha estat fonamental en la creació d’unitats específiques per al tractament de les malalties cròniques respiratòries.
Fa només uns mesos, Julio Marín va fer una gran donació d’obres d’art a la Universitat de València, moltes de les quals regals d’amistats acumulats al llarg dels anys. A la porta del despatx a la Facultat de Medicina té una còpia impresa d’un dibuix que Rafael Alberti li va donar en mà, amb una frase que diu: No ens deixarem arrabassar la pau.
–Com s’ha sentit en saber que li concedien la Medalla de la Universitat de València?
–Per a mi ha estat una sorpresa. Però, sobretot, valore que ara, l’any 2016, per primera volta hi ha hagut un rectorat que concedeix una medalla a les persones que hem estat oprimides durant tant de temps. Jo estic molt agraït perquè no és que me la donen a mi, sinó que és com si la donaren a les tantíssimes persones que hem estat silenciades durant anys, un reconeixement a tota aquesta gent. Jo agraïsc moltíssim dues coses a aquest rectorat: aquesta medalla i haver posat una placa a la Facultat de Medicina que recorda que el doctor Peset va ser afusellat.
Julio Marín, en el seu despatx de la Facultat de Medicina.
–Com va començar la seua implicació en la lluita antifranquista?
–Jo vaig nàixer l’any 1936, quan va començar la guerra i, tot i que era molt xicotet, tinc records dels bombardejos i de quan la meua àvia em portava al refugi. Quan va acabar la guerra, mon pare va haver d’anar-se’n fora d’Espanya i jo em vaig criar amb els meus iaios i ma mare. De xicotet no me n’adonava massa: per sort no vaig passar mai fam, a diferència dels meus amics del barri, i gràcies a diverses amistats de la família vaig poder anar a les millors escoles d’aquell moment. Primer a l’Aliança Francesa, que depenia del consolat francés, i després a Stoa, que era un centre excepcional format per professors expedientats després de la guerra. Ma mare no havia pogut anar mai a escola i va fer tot el possible perquè jo tinguera la millor educació. Així vaig aconseguir acabar el batxillerat per accedir a la universitat. Mentrestant, treballava en un banc, on m’havia tret una plaça per oposició. Tal com vaig anar creixent, i venint d’una família d’esquerres, vaig tindre clar el meu posicionament ideològic. I vaig passar a formar part d’un grup on hi havia amics meus, però també gent obrera.
–Quin era l’ambient polític entre els estudiants quan vosté va començar la carrera de Medicina, l’any 1957?
–En aquell moment a la Universitat, i concretament a la Facultat de Medicina, la gran majoria dels estudiants provenia de famílies acomodades i no hi havia cap ambient polític. En aquells anys vivíem una dictadura molt dura i la gent ni tan sols feia comentaris a la facultat. Ací es venia a estudiar i prou. Jo per a fer la carrera vaig haver de deixar el banc i treballar primer descarregant caixes de matinada a Mercavalencia, abans de classe, i més endavant fent classes particulars de francés.
–I quina era la seua activitat política en aquell moment?
–En aquell moment els qui treballaven contra el règim eren en el Partit Comunista. Jo havia tingut contacte amb alguns membres del partit, especialment amb un que vivia a França però que venia sovint a València i ens feia arribar escrits i propaganda. D’altra banda, vaig començar a col·laborar amb el SEU, el Sindicato Español Universitario, del qual vaig acabar sent un càrrec important, no perquè combregara amb el seu pensament, sinó per a poder tindre accés a la informació. Ací ens dedicàvem a difondre la informació que ens passaven en contra de la dictadura: llançàvem ocatavetes, enviàvem propaganda a direccions que tréiem de la guia telefònica…
–Què va passar l’any 1959, en què va ser detingut?
–En aquell moment volíem posar en marxa una campanya de “reconciliació nacional”, buscàvem que les coses milloraren. Però van detindre una de les persones implicades i això va donar peu a una batuda en la qual vam caure més d’un centenar de persones a València només, quasi tres-centes en tot el País Valencià. I van vindre a per mi, perquè a més el fet que haguera estat dins del SEU els enervava moltíssim. Primer vaig estar a comissaria un temps. Allà ens torturaren. A mi em van aplicar corrents elèctrics fins que vaig perdre el sentit, estava en xoc, fins que el metge els va recomanar que pararen. Finalment em van demanar huit anys i em van condemnar a deu.
–Com va ser el temps a la presó? Va poder prosseguir els estudis de Medicina?
–En total vaig estar quasi quatre anys i mig, dels deu de condemna, i de presó en presó. Primer a Valladolid, després en unes quantes més, i finalment a València. Es va morir el Papa i ens van reduir la condemna, i vaig poder rebaixar temps també per bona conducta i per aprendre alemany. A la presó treballava i residia a la infermeria i, a més, estudiava per a poder examinar-me per lliure de medicina. Primer no em volien deixar examinar-me, però gràcies al practicant de la presó i coneguts seus vaig poder fer-ne els exàmens. Alguns inclús els vaig haver de fer amb les manilles posades. Dins de la presó els metges d’allà em van ensenyar molt, jo feia les radioscòpies dels tuberculosos, puncions lumbars, etc. En eixir de la presó, l’estiu del 1963, em vaig posar a estudiar com un boig i a principis del 1965 em vaig llicenciar.
–Una volta llicenciat, passà a ser professor de pràctiques a la Facultat de Medicina.
–L’any 1964 em vaig casar i, amb el suport de Pedro Laín Entralgo i del professor López Piñero, vaig entrar com a professor ajudant de classes pràctiques del professor Valdés, que era el catedràtic d’aquell moment i a qui considere el meu mestre. Alguns li retreien que em donara suport, perquè jo era roig, però ell sempre va dir que el que valorava era la meua faena, i que jo tractava molt bé els malalts i em dedicava molt a ells. Sempre em va defendre.
–Què va passar l’any 1971?
–L’any 71 ja començava a fer-se més evident el moviment antifranquista, i l’aleshores ministre d’Educació, Villar Palasí, que a més era valencià, va ordenar una neteja a la universitat. Probablement seguia ordes de més amunt. Molts dels professors ajudants de pràctiques quedàvem suspesos de faena i sou. El rector de la Universitat de València, Rafael Bartual, que acabava de ser nomenat, es va oposar i va demanar al ministeri que especificara per quines faltes concretes ens expedientaven, però no els van voler donar explicacions. Rector i Junta de Govern van dimitir en bloc. Aleshores el ministre va imposar un nou rector que va acatar aquella orde. Jo, tot i estar suspés de sou, vaig continuar venint a treballar. I la veritat és que mai no vaig saber què argumentaven des del ministeri exactament. Perquè, a més, jo mai no vaig parlar de política en les meues classes.
Julio Marín, en el seu despatx de la Facultat de Medicina.
–I com va aconseguir ser professor titular?
–L’any 1972 van eixir unes quantes places, que aleshores es convocaven a nivell nacional, anàvem tots a Madrid a fer l’oposició. A mi em van recomanar que no anara, em van dir que no tenia opcions, però vaig anar igualment. Érem uns cent cinquanta per a una dotzena de places. El primer exercici era eliminatori, i un dels membres del tribunal va fer notar que hi havia un roig entre els candidats, que era jo, i que haurien de fer-me fora del procés. Però el president del tribunal, a qui li havien tret la seua plaça de catedràtic després de la guerra, es va oposar a aquella pressió. Vaig passar la primera prova i vaig fer bé totes les altres. Gràcies a la meua experiència i el meu currículum, vaig traure una plaça i a més vaig poder triar-la a València. I ja em vaig incorporar com a professor titular, com a funcionari de l’Estat. Des d’aleshores em vaig bolcar a treballar i a formar futures generacions de metges.
–Després d’això, quina va ser la seua vinculació política?
–Jo no havia tingut carnet del Partit Comunista, perquè en aquells temps estàvem en la clandestinitat i no teníem carnet. Després, en la democràcia, em vaig desvincular del partit i ja no he tingut activitat política.
–Però va mantindre la seua ideologia.
–Això sempre. Ideològicament, sempre he sigut el mateix, sempre he sigut comunista. I he intentat viure segons aquests principis. Per exemple, jo no he volgut treballar en la sanitat privada, tot i que podria haver guanyat molts diners. I els meus fills han anat a instituts públics, no a col·legis privats. Durant molt de temps, a més, els metges que treballaven amb mi eren persones d’esquerres, que em triaven per la meua manera de pensar i de treballar.
–I l’any 1992 va esdevindre el primer catedràtic de Pneumologia a Espanya.
–Amb l’arribada de la democràcia vaig veure clar que no podia ser metge i lluitar políticament. I em vaig centrar en la medicina. Arran una temporada que havia passat a Barcelona per aprendre noves tècniques d’exploració, vaig veure que tractaven els malalts crònics respiratoris, i em vaig anar especialitzant en aquest camp. Abans no s’atenien les malalties pulmonars cròniques. I vaig treballar per aconseguir un servei específic de pneumologia per a aquestes malalties ací, a l’Hospital Clínic. Després vaig ser el primer catedràtic de Pneumologia d’Espanya perquè fins aleshores havia sigut molt difícil tindre càtedres d’especialitats, quedaven agrupades en les de medicina interna. La meua càtedra va ser la primera que es va convocar de pneumologia, després es va crear també en altres universitats.
–I mentrestant, va acumular una bona col·lecció d’obres d’art que ara ha donat a la Universitat de València.
–La majoria són obres d’amics meus que eren pintors, d’Equipo Crónica, per exemple, i de Juan Borrás, que era el meu sogre. Podria haver optat per vendre-les, però amb la meua jubilació ja tinc el que necessite i he preferit que les tinga la Universitat de València. A més, els quadres cal conservar-los i mantindre’ls en bones condicions, i la Universitat ho farà. Per a mi no són un valor material. Alguns m’han dit que estic boig, però jo no ho crec. A més, quan ens morim no ens podem emportar res, millor que es queden ací.
–I des del seu plantejament ideològic, com veu el futur?
–Jo no sé què passarà en el futur, perquè no està escrit, però el present i el futur immediat els veig negres. Hem duplicat la població del planeta i les desigualtats són cada vegada més grans. Per a què voldrà la gent tindre cent mil milions de dòlars si no se’ls pot menjar en el que dura una vida? I quan u té tant és perquè hi ha moltes persones que no tenen res. Un amic meu, que era capellà, va escriure un llibre que es deia Marxisme o cristianisme, com les dues úniques opcions possibles, perquè totes les altres coses a mitjan camí no funcionen. Amb les tècniques que tenim hui en dia la gent hauria de treballar menys hores, tindre seguretat alimentària i material per a tothom i no que uns quants s’emporten tants diners i milions de persones no tinguen per a menjar. Jo crec que en el futur caldrà trobar un sistema que canvie la situació actual, adequat a les circumstàncies del moment. En qualsevol cas, a nivell personal, el que és important és viure com un creu que ha de fer-ho.
