logodreta

María Dolores Bargues, primera dona presidenta de la Semtsi: “Tenim grans especialistes en zika i èbola”

Dolores Bargues, en un moment de l'entrevista.

Dolores Bargues, en un moment de l’entrevista.

MARIA IRANZO. La catedràtica de Parasitologia María Dolores Bargues porta una setmana al capdavant de la Societat Espanyola de Medicina Tropical i Salut Internacional (Semtsi), un equip de cinc-cents socis on es troben els càrrecs de responsabilitat en la gestió multidisciplinària d’aquest camp de la medicina. Després de díhuit anys d’història de la societat i cinc presidents, aquesta sòcia fundadora pren el comandament “amb la il·lusió de deixar una contribució patent a partir de la meua experiència, el meu coneixement i les relacions que tinc ja establides amb altres institucions internacionals, especialment en organismes responsables de la salut de les Nacions Unides, com ara l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (IAEA), la Unesco i, per descomptat, la Federació Mundial de Medicina Tropical”.

No és l’única alegria que rep aquesta farmacèutica especialitzada en parasitologia. L’OMS acaba de renovar l’acreditació com a Centre Col·laborador a la Unitat de Parasitologia de la Universitat de València, en el qual ella dirigeix les investigacions sobre transmissió i vectors: “Tinc un equip meravellós que està treballant des de l’any noranta i de nou hem sigut reconeguts com un grup d’experts dins de l’OMS, concretament en el cas de la fasciliasi, una de les malalties tropicals desateses. És la segona vegada que ens renoven aquest reconeixement, que és dificilíssim d’aconseguir. De fet, dels deu centres que hi ha en tota Espanya, solament hi ha tres centres depenents d’universitats”.

La trobem en el seu despatx de la Facultat de Farmàcia, on imparteix matèries en el Grau i en el Màster Oficial de Malalties Parasitàries Tropicals. Fins ací, ha consolidat un notable currículum amb viatges continus a països d’Àfrica, Amèrica del Sud i el Sud-est asiàtic, estades que han format part de projectes nacionals i internacionals per a l’estudi d’aquestes xacres de la humanitat. “Tenia vint-i-sis anys quan vaig començar a viatjar. Em va impactar molt perquè una cosa és fer investigació des d’Espanya i una altra anar-se’n al terreny, és allí on realment aprens, veus l’impacte i analitzes com nosaltres podem contribuir, ja siga ajudant-los amb un tractament per als menuts o ajudant-los amb un diagnòstic al qual no tenen opció. Per a mi ha sigut molt satisfactori poder contribuir en aquests aspectes”, explica Maria Dolores Bargues.

–Per què es va especialitzar en malalties parasitàries humanes?

–Per desgràcia, el major nombre de casos i de persones afectades al món per les malalties tropicals oblidades correspon a malalties parasitàries que afecten els humans. Em referisc a la leihsmaniasi, la malaltia de Chagas, la tripanosomiasi africana o malaltia de la son, la filariasi, la fasciliasi, l’esquitosomiasi… En general, moltes d’elles són transmeses per vectors, siguen mosquits o caragols. I al seu estudi m’he dedicat.

Bargues04

–Podem parlar hui d’una millora en la qualitat de vida d’aquests països on es produeixen malalties parasitàries?

–És molt difícil. En alguns països hi ha millores. Per exemple, alguns inclouen l’aspersió de les cases amb insecticides, però l’insecticida desapareix al voltant dels sis mesos, cosa que implica tornar a destinar diners del Govern per a repetir, repetir i repetir aquestes campanyes de desinsectació. Això ho fan a Florida, als Estats Units, que és una zona tropical, i pots imaginar la quantitat de milions que dediquen per a les fumigacions i per a controlar els mosquits. En canvi, és difícil per a altres països que pels seus mitjans han de dedicar els diners a altres necessitats més peremptòries. Per això, quan un viatja, ha de saber bé a quin país va per a prendre les mesures preventives més adequades.

–Quines serien les principals precaucions que s’haurien de prendre?

–Tot depén de la zona a la qual es viatja. Tot depén. A les zones on hi ha vacunes, òbviament un ha d’informar-se i vacunar-se. Per exemple, vacunar-se de la febre groga és obligatori quan viatges a certs països d’Àfrica. Altres vegades poden ser vacunes preventives, com ara en el cas de l’hepatitis. Però per desgràcia en el cas de les malalties parasitàries no tenim vacunes i l’únic que funciona és el que s’anomena la quimioprofilaxi, és a dir, la utilització d’alguns medicaments com a preventius o la prevenció a força d’eludir la malaltia; si és una malaltia transmesa pels mosquits, s’ha d’evitar la picadura, o si és una malaltia transmesa per l’aigua, doncs s’evitarà la ingestió d’aigües que puguen estar contaminades. I qui parla d’aigües contaminades, parla de vegetals netejats amb aquestes, o glaçons que es facen amb aigües no potables.

–Quin és el paper de la Societat Espanyola de Medicina Tropical i Salut Internacional?

–Tenim moltíssimes activitats, des de l’elaboració de jornades científiques fins a la redacció d’informes i protocols clínics. Dins de la nostra societat està l’Institut de Salut Carles III, també els grans hospitals d’Espanya i els centres de vacunació internacional. Tenim els millors especialistes a Espanya per a les alertes. Pensa que tots els casos de zika, d’èbola, tots han sigut diagnosticats pel Carles III, l’Hospital Clínic o altres centres on hi ha especialistes que són membres de la societat.

–Quan es va constituir la Societat Espanyola?

–Espanya sempre ha tingut una tradició d’estudis de medicina tropical al llarg de la història, per tant feia falta que es constituïra una societat en aquest sentit. A Lisboa hi ha l’Institut de Medicina Tropical que és molt important, i per què el té? Per la seua col·laboració amb tots els països on Portugal té presència, siga Ruanda, siga Guinea Bissau, siga Angola. Han de saber diagnosticar i tractar aquestes malalties. I Espanya també tenia tradició, amb metges molt bons que estudiàvem el paludisme i altres malalties. Per això, era fonamental desenvolupar aquesta societat que té un paper rellevant en l’època actual on ja veus la importància de les emigracions i immigracions, del nombre de viatgers. Hui en dia tot el món viatja.

 

Entre el 22 i el 24 de gener del 1998 es va celebrar a Chinchón el Congrés Constituent de la Semtsi. S’hi van presentar 90 comunicacions científiques i es donaren cita 180 participants. L’Assemblea General va aprovar els Estatuts i va triar la primera Junta Directiva, en la qual ja estava Bargues. Hui sumen ja mig milió de socis.

 

–Té algun somni a complir des de la direcció de la Semtsi?

–És difícil! Ja s’han aconseguit molts. El primer és el reconeixement d’aquestes malalties oblidades per part de les institucions internacionals i per les grans empreses farmacèutiques que destinen fons perquè s’investiguen aquestes malalties. Un altre èxit espectacular ha sigut concedir recentment el Nobel de Medicina a l’irlandés William Campbell, el japonés Satoshi Omura i la xinesa Tu Youyou, descobridors de medicaments antiparasitaris com ara l’artemisinina. Espere que es puga continuar tractant i curant les persones que pateixen aquestes malalties parasitàries, moltes de les quals de transmissió vectorial i, bo, un dels reptes en l’horitzó 2020 seria eliminar algunes malalties a països que estan fent unes bones campanyes integrals de control i de tractament.

–Quins són els països que s’avancen en aquesta lluita?

–A Àfrica hi ha diverses zones que estan directament implicades en aquestes lluites contra el paludisme. I en la malaltia de Chagas, en la qual jo també he treballat des de fa vint anys, també està disminuint la transmissió vectorial i s’està reduint moltíssim la transmissió congènita. I per què? Perquè s’estan establint per fi mesures en l’àmbit del control dels vectors, de la gestió dels bancs de sang i en la prevenció també a les embarassades i s’està millorant en el diagnòstic. I això és un avanç molt bo. Quan jo vaig començar a treballar en la malaltia de Chagas parlàvem d’entre setze i dèsset milions de persones afectades i hui parlem d’entre sis i set milions. Per tant, s’estan aconseguint unes reduccions considerables, sobretot en la prevenció, com ara la transmissió congènita, i tot i que el ritme és lent i és molt difícil aconseguir vacunes, almenys en la prevenció s’està avançant.

–Hi ha perill a Espanya pel que fa a aquestes malalties?

–Nosaltres estem actualitzant tots els casos a través de la xarxa nacional de vigilància epidemiològica, dependent del Ministeri de Sanitat. I dels tres-cents casos confirmats per zika, tots han sigut detectats en persones que procedien o havien visitat països afectats. Últimament només s’han reportat dos casos autòctons que s’havien adquirit per transmissió sexual. I els casos que hem tingut de zika congènit, tots ells havien sigut en mares infectades a zones de risc, compte!, no a Espanya. Amb tot, les malalties parasitàries també estan ací. Són moltes i diferents. Tenim des de polls, dels quals hi ha tots els anys plagues als col·legis, fins a casos de xiquets amb cucs intestinals, els oxiürs. També tenim casos d’estrongiloidiasi i continuem tenint molta casuística de leihsmaniasi, que es transmet per la picadura d’un mosquit. Hi ha moltes zones endèmiques de leihsmaniasi ací a Espanya, com ara València o el focus autòcton de Fuenlabrada. Les manifestacions de la leishmaniasi poden ser cutànies o viscerals, afectant el fetge i la melsa. La cutània provoca unes ulceres dèrmiques que es curen mitjançant un tractament prolongat que pot deixar una cicatriu. El problema d’aquesta malaltia està sobretot quan es complica en pacients immunodeprimits, sobretot pacients amb sida.

 

Han sigut uns dies intensos. “Hui tinc un poquet de tranquil·litat”, em diu amb la veu cansada després d’arribar de viatge. És una pausa que fa aquesta corredora incansable contra els paràsits tropicals.

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València