logodreta

Mentisc, per tant existisc

Vicente Cortes.

Vicente Cortés.

MARIA IRANZO. Fotos: Miguel Lorenzo. “Mal ofici és el mentir, però si aspira a entrar al mentider haurà de pagar amb una mentida. Això és veritat i no valen peròs”, ens exhorta, a l’entrada de la Sala Magna de la Nau, un peculiar porter, vestit amb barret i acompanyat d’un antic megàfon de metall. “Déu existeix!”, exclama sense aturar el pas el doctor Roig, qui acudeix escèptic, junt amb molts altres mentiders, a una curiosa cita de dos dies de reflexió sobre l’habilitat humana i innata de l’engany.

L’organitzador de l’encontre és Vicente Cortés, qui es presenta al públic com un “vividor del conte i ideòleg de jornades com aquesta”. Cortés, aficionat a la teatralitat mentidera, aconsegueix els primers somriures dels espectadors llançant a l’aire un primer interrogant: “Seran veritat tantes mentides?”.

La resposta arriba des de la perspectiva del periodisme, la psicologia i l’escriptura, d’on vénen els tres participants en una taula redona sobre la falta d’honestedat. Lola Bañón, periodista i professora de la matèria a la Universitat, es retrotrau a la primera mentida de l’ésser humà, la que fa el nen al seu progenitor i amb la qual descobreix l’autonomia i la independència personal. “La mentida és necessària per a la formació de l’ésser individual i amb ella s’inicia el camí de la socialització”, apunta remarcant el primer sentit positiu d’aquesta inventiva.

Bañón s’avança i es justifica: “No vull fer apologia de la mentida”, per apuntar a continuació cap a l’ús social de la mentida. “La mentida és un recurs necessari per a crear un model cap al qual dirigir-se. A curt termini és rendible en tant que element pseudopublicitari, però a llarg termini dinamita la credibilitat”. I, en aquesta línia, afegeix: “El gran problema és quan s’utilitza en àmbits públics, com ara el periodisme i la política, per al benefici personal”.

–Per favor, la vorera d’enfront. Aquella.

–Doncs vinc d’allí i m’han dit que és aquesta.

Amb aquesta mena d’acudit el psicòleg clínic Manuel Ramos relativitza l’existència de la veritat com una cosa “indiscutible”. Per a ell i la psicoanalítica, “la mentida és la forma de protecció meua i de l’entorn perquè no vull matar ningú amb el sincericidi”. I per aquest motiu, “la intencionalitat és un signe d’evolució. Som els únics animals capaços d’enllaçar el temps i pressuposar el que passarà”. “No existeix la immaculada percepció”, subratlla, “mentim per aconseguir l’elogi, mitjançar o facilitar la convivència”.

 

Alexis Diaz Pimienta.

Alexis Díaz Pimienta.

Tipologia de les mentides

L’arquitecte i escriptor Rafael Civera ofereix a l’audiència la seua peculiar classificació de les mentides davant “d’una veritat que està sobrevalorada”. “Existeix la mentida piadosa, la que encarnen la cigonya i el ratolí Pérez, i la mentida al quadrat, la que fan els escriptors que afirmen que la seua novel·la està basada en fets reals que són ficticis”. Al seu parer, hi ha mentides ocultes, “com la de l’IVA”, i mentides refranyeres, “perquè aquell que diu ‘hasta el 40 de mayo no te quites el sayo’ no ha sentit parlar del canvi climàtic”.

En el seu llistat, entren també la mentida legal, “la que diu que tots som iguals davant la llei”, i la il·legal, “la que es dóna davant la pregunta ‘Té papers?’ i la resposta és ‘Sí, però me’ls he deixat a casa’, quan realment la persona no té papers ni casa”. I és ací quan els tres ponents es posen d’acord en assenyalar que el gran problema social és quan la mentida “naix com a conseqüència de la por al càstig”. “Quan jo he de mentir per a viure, de què serveix la veritat?”, planteja a l’auditori Rafael Civera.

jornada-mentira

El dubte

Enganxa el fil Lola Bañón, qui alerta que “la mentida és perillosa en l’àmbit social, escenari ple d’amplificadors com ara les xarxes socials i els mitjans massius”. Aquests elements fan circular la mentida “a una velocitat no manipulable que pot dinamitar l’ordre social”. Com evitar-ho? “Només amb l’educació i la capacitat crítica”, assegura Manuel Ramos. “Enfront de l’al·luvió d’informació, desenvolupem el dubte, que és un altre nom que es pot donar a la intel·ligència”, indica.

Amb tot, tenint en compte que “som el país d’Europa que consumeix ansiolítics per damunt de la mitjana”, la desconfiança ha de quedar per a l’ordre públic i “no per a les relacions interpersonals, on el dubte és àcid clorític, les trenca”.

La reflexió sobre la mentida continua en una altra jornada sobre les arts “mentideres” del cinema i el teatre. La projecció d’Autobiografía de un mentiroso (2012), pel·lícula d’animació basada en les memòries de Graham Chapman, membre fundador dels Monty Python, “evidencia la contínua combinació de realitat i ficció en la vida dels artistes”, assenyala Ricard, un dels assistents.

 

El teatre, espai de mentiders

El suggeridor calidoscopi sobre la convivència diària amb la mentida culmina amb un acte d’improvisació poètica o repentisme titulat impro-mentida. El cubà Alexis Díaz va component veloçment dècimes sobre els temes i mentides proposades pel públic: “Sóc votant del PP!”, assegura una espectadora. “I ací és quan ràpidament, recuperant la tradició de la mentida lúdica pròpia de la música campestre i de l’ambient rural cubà, pose en marxa la meua imaginació i la versificació d’històries. És un acte únic i irrepetible, del qual has de ser testimoni per a viure’l”, promet Díaz.

 

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València