logodreta

Dret i ‘media’, enfrontats per la pròpia imatge

cameratelevisio

MARIA IRANZO. La revolució tecnològica i digital i els usos que en fan els mitjans de comunicació posen a prova cada segon la jurisprudència dels tribunals espanyols. Però poden els media utilitzar la nostra foto de perfil en la xarxa social Facebook? Els està permés enregistrar-nos amb una càmera oculta? O és lícit que ens sancionen per publicar comentaris d’humor negre en Twitter?

“El Tribunal Suprem ha resolt que no és possible utilitzar la foto de perfil de Facebook pel simple fet d’estar penjada. Aquesta és la doctrina general, però s’ha de matisar, perquè hi ha casos en què la llibertat d’informació justifica l’ús no consentit d’una imatge”, explica el catedràtic de Dret Civil José Ramón de Verda y Beamonte durant el Seminari Internacional sobre el Dret a la Pròpia Imatge i el Dret celebrat el passat divendres 31 de març.

I aquests casos vénen definits en el paràgraf 2 de l’article 8 de la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, sobre la protecció civil del dret a l’honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge. En particular, la norma estableix que es podrà reproduir la imatge presa “en un lloc obert al públic” quan es tracte de “persones que exerceixen un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública” i “no exerceixen funcions que per la seua natura necessiten l’anonimat de la persona”.

Per tant, es pot extraure que el principal criteri per a discernir si és correcte o incorrecte l’ús de la imatge de perfil de Facebook és valorar “si hi ha interés públic en la informació”, subratlla el catedràtic. Ara la pregunta és: són les xarxes socials un espai obert al públic?

“Per a mi ho són”, respon José Ramón de Verda y Beamonte, “però per a evitar opinions diverses considere necessària una interpretació actualitzada d’aquesta llei que indique si un lloc obert al públic és només un espai delimitat físicament o també una realitat virtual que és accessible pràcticament a la generalitat de les persones”. A més, afegeix que “aquest tipus de fotografies de perfil no solen revelar aspectes d’un altre dret, el de la intimitat de la persona pública”.

 

Envoltats dins d’un esdeveniment informatiu

I si no es tracta de persones públiques? “Segons la Llei Orgànica, sols es podran publicar imatges amb un contingut rellevant i on les persones particulars que apareixen, que es veuen de sobte implicades en algun esdeveniment informatiu, són merament accessòries. És a dir, si et capten en un lloc públic no es podrà discutir la publicació de la imatge sempre que hi haja informació rellevant i no sigues l’objecte principal de la informació”. “Totes les intromissions en la imatge pròpia han de ser proporcionades, atenent si es compleix un fi legítim previst per la llei i una funció per a la societat”, apunta l’especialista en Dret Civil.

En aquest punt, el catedràtic planteja a l’auditori la pregunta següent: “És lícit publicar la imatge d’un o una professional amb notorietat que es troba nu en una platja recòndita?”. “No”, contesta. En primer lloc, perquè “des de fa molts anys el Tribunal Suprem ha distingit entre un lloc obert al públic i un lloc recòndit, on per exemple es practica nudisme”. I en segon lloc, perquè, segons sentència dictada pel Tribunal Constitucional el 2014, “en aquests casos no hi ha cap dret d’informació que empare l’ús de la imatge, ja que no contribueix a la formació d’una opinió pública necessària per a constituir un sistema democràtic”.

Miguel-Lorenzo-Camps-fotos

Foto: Miguel Lorenzo.

 

Periodisme d’investigació

Pel que fa a l’ús de les càmeres ocultes en el periodisme d’investigació, el professor de Dret Internacional Públic Jorge Climent subratlla la dualitat de criteris de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i el Tribunal Constitucional espanyol.

La cort europea va marcar jurisprudència amb motiu de la denúncia d’un agent d’assegurances que va ser gravat amb aquesta tecnologia per una productora suïssa que volia retratar les males pràctiques d’aquests professionals. El Tribunal va valorar que amb aquest tipus de gravacions ocultes el dret de la informació prima sobre el dret de la intimitat i la pròpia imatge quan hi ha interés públic en la informació; la persona gravada no és objecte principal del reportatge; la càmera oculta és un mitjà necessari per a conéixer la veracitat; i sempre que en postproducció es tracte la imatge de la persona gravada per tal que no puga ser identificada (pixelant el rostre, modificant la veu i/o localizant-la en un espai diferent al seu lloc de treball habitual).

“A més, el TEDH considera que la imposició d’una sanció penal provoca un chilling effect, és a dir, un efecte dissuasiu de la llibertat d’expressió que descoratja la premsa a realitzar la tasca d’investigació que li és pròpia”, destaca Climent. En canvi, “el Tribunal Constitucional es va manifestar el 2012 radicalment en contra d’aquesta posició i prohibeix l’ús de la càmera oculta sense cap justificació perquè el que provoca, diu, és un comportament divers al qual tindria la persona si sabia que estava sent gravada”.

Si bé és cert que en el cas que va jutjar el Constitucional els periodistes “van actuar de manera negligent i no van ocultar el rostre, veu i lloc de treball de la persona gravada, el Tribunal menysprea absolutament l’ús subreptici de la càmera oculta com a element imprescindible per a descobrir la veritat oculta”, critica el professor. Per a Jorge Climent, “la recerca de la veritat ha de ser el fonament de la llibertat de premsa. Només emparant aquest dret el periodisme pot realitzar la seua comesa i aconseguir informació veraç per a la ciutadania”.

 

Cassandra Vera

Preguntats per la recent condemna de l’Audiència Nacional a Cassandra Vera, la tuitera que va publicar acudits sobre la mort de l’almirall Carrero Blanco, assassinat per ETA, Climent va manifestar el seu malestar davant “la diversitat de criteris de les sales d’un mateix tribunal”, ja que “setmanes abans una altra persona, jutjada per un cas semblant, va resultar absolta”. Per al professor, “aquestes penes tracten de provocar la por en aquelles veus que a través de les xarxes socials estan trencant l’espiral del silenci”.

Cassandra

Per últim, davant la qüestió de l’autoregulació de les xarxes socials i la penalització que fan de les imatges eròtiques, com pot ser la publicació d’un pit femení descobert, José Ramón de Verda y Beamonte sosté que “l’únic que em fa por és que s’està imposant una ideologia correcta, políticament correcta, que s’oposa als discrepants. El que tampoc no és correcte és que amb la idea de ser més lliures estiguem retallant llibertats i fins i tot incorrent en l’odi”.

Al respecte, Jorge Climent pensa en veu alta: “Fins a quin punt la moral ha de limitar la llibertat d’expressió de la persona? Hi ha un dret a no sentir-se ofés? Si hem de caminar amb el temor de no xafar cap forat, al final estem restringint la nostra llibertat d’expressió. Ací també hi ha una diferència entre la jurisprudència del TEDH, que dóna ampli marge als diversos Estats per a regular valors fonamentals com ara la religió, i la doctrina nord-americana, per a la qual dins del mercat de les idees no hi ha veritats oficials. Per al Tribunal Suprem nord-americà, l’Estat no ha de dir quina és la veritat oficial davant, per exemple, els símbols; no pot imposar un significat a un significant. És la meua llibertat ideològica la que dóna sentit als significants”, conclou.

 

infouniversitat © 2024 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València