logodreta

La ciència amb humor arriba millor

BigVan_IFIC-3

ANNA BOLUDA. Canals de YouTube, monòlegs sobre l’escenari i cançons fetes a mida: en els últims anys la divulgació científica s’ha reinventat per arribar a públics que fins ara no li eren proclius. I la tendència sembla que va a més. Això és el que es va explicar fa uns dies en l’acte organitzat per l’Institut de Física Corpuscular (IFIC, CSIC-UV), dins del cicle de col·loquis patrocinat pel Programa Severo Ochoa de Centres d’Excel·lència, del qual l’IFIC forma part. “Normalment tractem temes científics diferents als del nostre camp –la física de partícules– i amb un enfocament general perquè els puga entendre molta gent, i una volta a l’any parlem sobre comunicació científica i divulgació de la ciència. En altres ocasions havíem comptat amb periodistes científics, divulgadors d’estil més clàssic, i ara volíem mostrar la divulgació més nova, la que està fent la nova generació”, explica Alberto Aparici, responsable de divulgació a l’IFIC.

Per a això van comptar amb Santi García i Javier Santaolalla, dos divulgadors que s’han fet un nom com a membres del col·lectiu Big Van, científics sobre rodes, que no paren de crear noves maneres de divulgar.

 

Matemàtiques i física des d’un altre punt de vista

Santi García és matemàtic i doctorant a la Universitat de Múrcia i professor a la Universitat Miguel Hernández, i des del principi ha fet divulgació amb humor. “L’any 2014 em vaig presentar al concurs internacional de monòlegs científics FameLab i vaig quedar tercer en la fase nacional. Havia preparat un monòleg, amb cançó inclosa, sobre el teorema de Fermat. I així vaig entrar en el món de la divulgació: em vaig adonar que jo havia estat fent això tota la vida sense saber-ho. Amb els amics i la família sempre parle del que sé de la manera més divertida que puc, explique matemàtiques amb humor”. Ara porta la seua divulgació a museus, congressos i tot tipus d’actes amb el grup Big Van, científics sobre rodes, que va nàixer entre els participants d’aquell concurs. També col·labora amb diversos mitjans de comunicació: en Radio 5 (RNE) ha posat en marxa Raíz de 5, el primer programa radiofònic de matemàtiques a Espanya, i és un dels creadors del Telecienciario, una paròdia dels telenotícies per a tractar temes científics en la web d’El Mundo.

En aquest format tan innovador l’acompanya Javier Santaolalla, doctor en Física de Partícules pel CERN i ara dedicat plenament a la divulgació. És un dels divulgadors més coneguts actualment i té el seu propi canal de YouTube sobre física, Date un Voltio. “Jo vaig començar a divulgar fent visites guiades al CERN, i l’humor va ser part del meu procés d’aprenentatge com a divulgador. Quan has d’explicar el CERN a joves de quinze o setze anys has de mirar de sorprendre’ls, d’enganxar-los d’alguna manera, perquè si no perden l’atenció ràpidament”.

 

L’humor com a mitjà

“No hi ha maneres més bones ni més roïnes de fer divulgació, el que passa és que unes són més adequades que altres per a cada tipus d’audiència. L’humor és una eina molt útil per a cert tipus de públic, perquè la gent sol associar la ciència amb avorriment i aprendre amb una tasca dificultosa. L’humor permet de suavitzar aquestes reticències, fa que la gent baixe la guàrdia i estiga més disposada a entendre el que els expliquem”, indica Javier Santaolalla.

“La gent se sorprén que es puguen unir ciència i humor, però jo ho veig molt normal. A mi m’agrada riure i m’agrada la ciència, i no sóc bipolar, així que puc fer dues coses que m’agraden alhora”, diu Santi García. “Al final l’humor és un mitjà com qualsevol altre, com pot ser la música o una classe. I nosaltres ens servim d’aquest mitjà per a explicar la ciència. És just el contrari del que fa la sèrie The Big Bang Theory, que empra la ciència com un mitjà per arribar a l’humor. Nosaltres emprem l’humor per arribar a explicar la ciència”.

I funciona: “La resposta que rebem és molt bona. A la gent li encanta aprendre coses noves i se sorprén quan els agrada el que expliquem, sobretot aquelles persones que no es dediquen a l’àmbit científic. Potser pensen que no se’ls donen bé les matemàtiques perquè no feien bé els exàmens de matemàtiques, no perquè no tinguen una ment matemàtica, que tothom la tenim. Tindre una ment científica és, en el fons, tindre la curiositat d’un xiquet, i tots tenim un xiquet dins. Tothom vol saber què és l’infinit, què és el caos o què és un forat negre”, afirma García.

foto-IFIC-

Sala plena i fans de la divulgació

Amb aquest plantejament van aconseguir omplir la Sala d’Actes del Parc Científic de la Universitat de València. “Com que pensàvem que el tema podia interessar a altres investigadors, havíem fet difusió de l’acte no només a l’IFIC, sinó també a les facultats de Física i de Matemàtiques, i en la resta de centres del Parc Científic. I la resposta va ser espectacular: la sala té més de dues-centes cinquanta places de capacitat i normalment costa d’omplir, però aquesta vegada se’ns va quedar xicoteta”, diu Alberto Aparici. “A més, en acabar el col·loqui va haver-hi gent que es va quedar perquè els signaren els llibres que ha fet Santaolalla. Això no ens acostuma a passar en els actes que programem ací”.

 

Abans d’oferir una mostra del que acostumen a fer sobre l’escenari i de repassar la diversitat de plantejaments que té la divulgació ara mateix, l’acte va acollir un debat amb difícil solució: qui s’hauria d’encarregar de divulgar: els mateixos investigadors o professionals especialitzats?

 

Professionalització de la divulgació

“El problema és que els investigadors no disposen de temps reconegut per a la divulgació. Si en fan, és en el seu temps lliure, amb les limitacions que això comporta”, indica Santi García. “Potser la situació canviaria si els organismes institucionals com l’ANECA reconegueren la dedicació a la divulgació dins de la carrera acadèmica i científica. D’aquesta manera s’arribarien a crear dos perfils: l’investigador-docent-divulgador, per una banda, i els divulgadors professionals que fan de pont entre la ciència i la societat, per una altra. Aquest segon perfil podrien ser científics centrats només en la divulgació o periodistes especialitzats en l’àmbit científic”.

 

Javier Santaolalla, un dels pocs divulgadors independents a temps complet a hores d’ara, també creu que s’hauria d’apostar per la professionalització de la divulgació: “En un cas ideal hi hauria investigadors i divulgadors especialistes en la comunicació, i els dos perfils professionals podrien col·laborar per a fer arribar el coneixement a més gent”. Perquè aquesta és, al cap i a la fi, la seua intenció: que la ciència arribe a tothom. I si pot ser amb un somriure, encara millor.

 

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València