logodreta

Bombers i estudiants de ciències sanitàries, enfrontats a dures recreacions d’accidents

MARIA IRANZO. Fotos: Miguel Lorenzo. Cristina i Marta ixen a tota pressa cap a la zona central de l’aparcament de la Facultat de Magisteri. Davall d’una bastida es troben una víctima greu, un obrer que ha caigut d’una alçària de metre i mig. Li parlen, però està inconscient. Estan tan impressionades que s’obliden de la gent que ha sigut testimoni de l’accident laboral. És la primera simulació real a la qual s’enfronten les dues estudiantes de quart d’Infermeria: “Ha sigut molt estressant, perquè no sabíem com actuar. Al principi, la víctima no ens contestava les preguntes. No sabíem si estava morta. Després ha començat a vomitar”.

No han estat soles en l’escenari fictici; les acompanyaven l’infermer francés Maxim Landais i el tècnic David Fernández. Però ells només les observaven, prenien notes. Fins que deu minuts més tard el xiulet ha marcat el final de la prova. Aquesta competició, centrada en l’atenció de politraumatismes, forma part del Primer Encontre Nacional de Trauma celebrat a Espanya per la Word Rescue Organization. La iniciativa trià com a marc la Universitat de València i en ella col·laboren l’Associació d’Estudiants de Medicina en Urgències i Emergències, el Consorci Provincial de Bombers i els bombers de l’Ajuntament de València.

Un improvisat envelat és la zona de debriefing o interrogatori posterior que es fa als participants en la prova. Els esperen dos jutges.

–Li heu mirat les pupil·les?

–Sí.

–Li heu valorat el color i la temperatura?

–No.

Les joves estudiantes, que fins ara només havien rebut un curs de la Unitat Militar d’Emergències (UME) “per aprendre a posar una llitera i traure víctimes de llocs inaccessibles”, han oblidat fer al complet la valoració primària en aquests casos. Coneguda en l’argot sanitari com ABCDE, aquesta valoració consisteix en el control de la via aèria i l’estabilització de la columna vertical; de la respiració; de la circulació i hemorràgies; i de l’estat neurològic. L’última fase de l’anàlisi és l’exposició: “Vos ha faltat llevar-li la roba, tallar-li-la. Si no ho feu, no podeu saber si té un enorme hematoma en el tòrax. En aquesta primera fase no heu de córrer, sinó fer-la pas a pas, perquè si no es fa bé el pacient pot entrar en parada cardiorespiratòria”, els expliquen.

“Tot i que la comunicació ha sigut bona entre vosaltres”, continuen els examinadors, “la que està amb el cap de la víctima és la que mana. I si la víctima no vos contesta, se li ha de fer un poc de mal per a veure si respon”. També els comenten que han de fer servir la resta de persones presents en l’escena de l’accident, tant perquè els ajuden com perquè faciliten informació que la víctima no pot donar sobre com ha ocorregut o sobre la seua situació sanitària; això és, si té al·lèrgies, si pren medicaments o si pateix alguna patologia.

 

Factor sorpresa, factor estrés

La responsable de l’impacte psicològic que s’han emportat Cristina i Marta amb aquesta experiència és Arantxa Monedero. A aquesta infermera li diuen col·loquialment la gore girl per la seua capacitat de recreació de ferides amb maquillatge. Ara mateix està entregada a la caracterització sobre la pell d’una víctima d’unes flictenes, “ampolles, perquè m’entengues”, que són pròpies de les cremades de segon grau: “Hem d’aconseguir que les víctimes apareguen el més paregut possible a la realitat per tal que la prova compte amb el factor estressant que es dóna en les situacions reals. En aquest cas, es tracta d’una xica a qui li ha explotat una olla a pressió”.

El més significatiu és que en aquestes proves els estudiants no són només els sanitaris, sinó que també fan de víctimes, com ara Paula Espinosa, de tercer de Medicina, i Marina Delgado, de quart, que ens conta: “Tot i que en tercer donem pinzellades teòriques sobre les urgències, no fem pràctiques en aquest servei fins arribar a cinqué. És una àrea per la qual hem de passar tots i amb aquesta trobada comencem a fer-ho”.

Ossos perforats, fractures de cúbit i ràdio, lesions amagades, són algunes de les situacions que es trobaran els trenta-huit equips que participen en aquesta part pràctica. Estan formats per dues persones i les combinacions poden ser tres: dos sanitaris, dos bombers o bomber i sanitari. Dos d’ells seran Àlex Estellés, de tercer d’Infermeria, i Bárbara Santos, de primer de Medicina. “Participe perquè m’agradaria treballar en el futur en un SAMU. És una bona oportunitat per a treballar en equip i conéixer com actuen els bombers, ja que no en tenim ni idea”, explica ell.

 

Xoriços, llandes i pals

Abans d’iniciar-se la prova, un grup d’estudiants d’Infermeria i Medicina han organitzat tot el material bàsic d’emergències. Hi ha guants de làtex, bales d’oxigen, tables per a immobilitzar “i també mitjans de fortuna; això és, mitjans no homologats però que poden tindre un paper en aquestes situacions. En l’escena poden trobar-se un pal que pot ser utilitzat per a immobilitzar, o un rastell de xoriços que pot servir de budell”, explica Jordi Pau, tècnic de prevenció de riscos laborals del Consorci Provincial de Bombers i responsable de l’atenció sanitària en les proves.

La dramatització compta amb un amfiteatre improvisat des del qual, molt atents, contemplen les maniobres alumnes del Grau Mitjà de Coordinació d’Emergències i Protecció Civil, que enguany ha començat a impartir-se al País Valencià. “Vull ser bomber de vocació, sempre m’ha agradat ajudar la gent i treballar en equip. Has d’estar molt compenetrat amb els companys per atendre la víctima”, afirma Salva Aznar, qui cursa primer a l’IES de Xèrica-Viver.

 

Rescats en accidents de trànsit

Els bombers cobraran especial protagonisme hui i demà, en una segona trobada, el XIII Encontre Nacional de Rescats en Accident de Trànsit. En la competició els equips estaran formats per sis persones: el comandament, un sanitari i quatre bombers. Un dels responsables de l’organització d’aquestes proves és el bomber valencià David Malonda. “En aquests casos, el comandament qui marca les prioritats, que han de ser bàsicament dues. En primer lloc, assegurar la zona, ja que no té sentit accedir a la víctima si el cotxe està a punt de caure per un precipici. I, en segon lloc, analitzar el seu estat per a elaborar en qüestió de segons un pla de treball”.

“La complexitat més gran per a nosaltres és el tractament psicològic de les víctimes. La mare et pregunta com estan els seus fills, que estan morts. No pots dir-li la veritat, però tampoc pots enganyar-la. Després de viure aquestes experiències, els professionals, per la nostra part, també necessitem atenció psicològica per assimilar tot el que hem vist”, conclou Antonio Esteban, director d’aquest encontre i membre de l’Associació Professional de Rescat en Accidents de Trànsit (APRAT).

infouniversitat © 2021 All Rights Reserved

Infouniversitat, periòdic digital de la Universitat de València. Disseny i edició digital: T. Gorria. Fotografia: Miguel Lorenzo. Correcció lingüística: Agustí Peiró. Edita: Universitat de València