Carles Senso (assegut) amb col·laboradors de Valencia Semanal i participants en la presentació del llibre.
MARIA IRANZO. De la il·lusió al desencís. Així sintetitza el doctor en Història Carles Senso els tres anys en què setmanalment va eixir als quioscos la revista d’informació general Valencia Semanal (1977-1980). “Suposà una illa informativa i atractiva que lluità al capdavant de les reflexions de la nostra intel·lectualitat. Es dissenyà quasi clandestinament un producte contracultural que se li va quedar gran al País Valencià”, sentencia Senso sobre el setmanari després d’haver-li dedicat la tesi doctoral i ara un llibre divulgatiu.
De la il·lusió al desencís. La Transició valenciana a través de Valencia Semanal és el títol que ha editat Publicacions de la Universitat de València (PUV). Ho ha fet “perquè la Universitat ha de ser un referent, no sols per a divulgar, sinó també per a crear consciència crítica sobre la defensa de la llibertat d’expressió i el compromís cívic”, explica l’editora i també lectora de la revista, Maite Simón.
El prologuen dos referents de la història contemporània i de la història del periodisme al País Valencià, els professors Francesc-Andreu Martínez i Ferran Archilés, tutor de la tesi i qui considera que amb aquesta publicació “ara almenys hauríem de ser, si no més savis, almenys menys ingenus”. I això perquè l’objectiu de l’autor de l’obra ha sigut demostrar que la revista va posar en qüestió el discurs hegemònic de la transició valenciana.
Amb aquest propòsit Senso ha analitzat els cent vint editorials que va signar “a la manera anglosaxona” el seu director, Amadeu Fabregat, “i amb qui he aconseguit parlar”; així com les seccions d’humor àcid signades per Verdurín (Fabregat), Rafa Ventura i Emili Piera. “Considere que en els editorials i en l’humor es veu l’època: el que és el conflicte autonòmic, lingüístic i identitari. Tot i que Valencia Semanal no volia donar veu a aquest conflicte, acaba prenent part i vol ser guia parlamentària, crear un discurs diferent”, explica Senso, qui ha treballat amb la col·lecció completa, inclòs el número 0, “tot un regal del seu gerent, Ernest Sena”.
L’autor del llibre evidencia, a través de diverses fotografies, la crua violència que van patir la redacció i els seus periodistes, “una nova generació que segueix Joan Fuster, fins i tot superant-lo i aportant les seues visions. Es veu aquell valencianisme inicial que va ser cabdal en l’època”. D’aquell equip formaren part, entre altres, Josep Vicent Marqués, Rosa Solbes, José Luis Torró, Ferran Belda i Emília Bolinches.
Fets oblidats
“Moltes vegades signàvem amb pseudònims singulars i col·lectius per a donar la sensació que n’érem més, per a poder exercir una major llibertat expressiva i per a evitar les citacions judicials”, explica Bolinches, qui reconeix que en un primer moment la investigació de Carles Senso li va semblar “una ocurrència divertida d’un jove universitari”. Tot i això, “vaig sintonitzar amb ell pel que tenia de simptomàtic recordar uns fets oblidats, sempre amb la sospita de si no seria massa viatge per a eixes alforges”.
Gràcies al llibre, Emília ha recuperat per a la memòria més recent la seua entrevista al catedràtic d’Economia Ernest Lluch, “un professor afable i encisador que en acabar de preguntar-li em va confessar que la meua era la primera entrevista que li havien fet al País Valencià, ja que ningú mai s’havia interessat pel seu treball”, relata emocionada. També ha recordat els dies que va passar dins de l’humit arxiu del Ministeri d’Hisenda revisant les llistes de contribuents que havia fet públiques el govern d’UCD. “Allí estaven empresaris, notaris, registradors. A València ningú es va atrevir a publicar res, però nosaltres no podíem perdre l’oportunitat de destapar els qui més guanyaven”.
Portada de Valencia Semanal.
Les pugnes del PSOE
La tirada de Valencia Semanal va ser baixa –entre quatre i sis mil exemplars setmanals– i era adquirida per una clientela fidel. “Accedir al llistat de subscriptors em va permetre saber que la revista la va consumir tota la intel·lectualitat valenciana, especialment gent esquerrana, però també de centre i de centre-dreta”, informa Senso. L’investigador aplaudeix especialment la primera etapa del setmanari “per la seua línia independent, on es reflecteix la pugna dins del PSOE; però aquest període s’acabà quan va rebre l’orde de beneficiar la campanya política de Joan Lerma”.
Carles Senso, qui actualment és redactor del diari Levante-EMV, és coautor de La ignomínia de l’oblit. Els valencians de la Ribera als camps d’extermini nazis, una obra editada també per PUV i que va signar junt amb Ximo Vidal. En aquesta es repassa la vida de trenta-nou veïns i veïnes de poblacions com ara Alzira, Carcaixent, Algemesí, Sueca o Cullera, entre altres localitats, que van patir la deportació fins els camps de la mort nazis, a més de dues històries més sobre l’exili interior.
